“La complexitat no és la suma de les diversitats, sinó la seva confluència”

Com es pot garantir una educació de qualitat quan les aules són cada vegada més diverses i les necessitats de l’alumnat, més complexes? Quines condicions necessita el professorat per atendre aquesta diversitat i, alhora, garantir que tot l’alumnat aprengui?

“Aquesta taula parteix de l’honestedat”, va introduir la moderadora, Sheila González, doctora en Polítiques Públiques i Transformació Social i professora del Departament de Ciència Política de la UB. “No volem ni posar-nos idíl·lics ni catastrofistes, sinó entendre quina és la realitat dels docents per gestionar la complexitat”.

La taula A l’aula: equitat i qualitat en acció, en el marc de les jornades Reivindiquem l’educació de l’Anuari de l’Educació 2026, va posar el focus en les condicions que necessita el professorat per ensenyar amb qualitat en contextos diversos. Hi van participar Marta Pujadó, professora de l’Institut Escola Tramuntana i membre de Clam Educatiu; Marta Boixader, directora de l’IE Josep Maria Xandri, i Albert Grau, professor de secundària jubilat, exinspector i exdirector territorial del Departament d’Educació.

González va situar el debat en un context en què la desigualtat continua marcant el sistema educatiu. D’acord amb les dades de PISA, va apuntar, a l’Estat espanyol encara hi ha una diferència equivalent a uns tres cursos entre l’alumnat amb un nivell socioeconòmic més alt i el que té menys recursos. I, tot i que aquesta distància s’ha reduït, no ho ha fet perquè l’alumnat més vulnerable hagi millorat, sinó perquè els resultats de l’alumnat amb més nivell socioeconòmic han empitjorat.

Però la desigualtat no depèn només de les condicions individuals. També el context del centre condiciona les oportunitats educatives. “Sovint parlem de complexitat quan volem parlar de diversitat”, va plantejar González. La pregunta, per tant, és en quin moment la diversitat es converteix en complexitat i què fa difícil garantir les oportunitats educatives.

“La dificultat ara rau en què som conscients que la diversitat existeix i decidim atendre-la”

La directora de l’IE Josep Maria Xandri, Marta Boixader, va recordar que la diversitat no és nova. “De diversitat n’hi ha hagut tota la vida”, va assenyalar. El que ha canviat és la mirada sobre aquesta diversitat i la voluntat d’atendre-la.

Fa cinquanta anys, explicava, també hi havia molta diversitat, però el sistema intentava construir un alumne model i portar tot l’alumnat cap a una mateixa línia. “Apreníem una sola cosa al mateix moment, homogeneïtzàvem la societat”. En aquell context, atendre la diversitat no era una prioritat i, per tant, la gestió de l’aula no es percebia com una qüestió tan complexa.

Avui, en canvi, “som conscients que la diversitat existeix i decidim atendre-la”. I aquí apareix la gran pregunta: com podem atendre aquesta diversitat?

Boixader va reconèixer que s’han fet esforços per augmentar els recursos, però va advertir que això no resol per si sol totes les dificultats. “Els professors no tenim clar els objectius de treball”, va apuntar. I va situar el debat en una qüestió més àmplia: “És molt difícil orientar una institució en què ha canviat molt. Quin país volem?”.

En aquest sentit, també va qüestionar si els bons resultats educatius són suficients per definir el model de país que volem construir: “Hi ha resultats PISA que estan molt bé, però potser no volem aquest tipus de país, no?”.

“La complexitat no és la suma de totes les figures, és la confluència de totes elles”

Des de l’aula, Marta Pujadó va posar exemples molt concrets de la complexitat que viu actualment el professorat. En una mateixa aula poden conviure alumnes amb TDAH, TEA, alumnat que no parla català, estudiants que necessiten molt suport per assolir les competències bàsiques i d’altres que necessiten nous reptes per continuar avançant.

Això obliga a donar resposta a moltes necessitats simultàniament. “Com he de fer accessibles les activitats amb un TEA, un TDAH, algú que no parla català… i alhora com faré que els alumnes més avantatjats millorin en el seu aprenentatge?”, va plantejar. Per això, va insistir que la complexitat no es pot entendre com una simple suma de casuístiques. “No és la suma de totes les figures, és la confluència de totes elles”.

Pujadó va valorar que s’ha produït una millora en la mirada sobre la diversitat, però va advertir que les condicions materials i professionals no han evolucionat al mateix ritme. “Aquesta realitat és la que és. No és una queixa”, va remarcar.

En aquest context, va reclamar un desplegament més valent del decret d’educació inclusiva i una assignació de recursos més vinculada a les necessitats. També va reivindicar poder fer estudi de casos i analitzar què funciona realment a les aules, més enllà de les propostes teòriques.

“No és una crítica als docents sinó al sistema, que no els dona les eines imprescindibles”

Una de les qüestions que va aparèixer amb més força va ser la preparació del professorat. Pujadó va assenyalar que les institucions encara no donen prou pes a la inclusió i que els docents no han estat formats ni seleccionats posant prou èmfasi en aquestes competències. “No és una crítica als docents sinó al sistema, que no dona als docents les eines imprescindibles per fer aquesta feina”, va remarcar.

En aquest sentit, va reclamar més pes de la pràctica d’aula tant en la formació inicial com en l’accés a la professió. No es tracta només de dominar els continguts de les matèries, sinó també de saber organitzar-se, treballar en equip, gestionar la diversitat i prendre decisions pedagògiques davant de situacions complexes. També va posar sobre la taula la manca d’avaluació docent. “Pot ser que des que m’he tret les oposicions, fins que em jubili, ningú no hagi entrat a l’aula a dir-me com puc millorar”, va exemplificar.

Per a Pujadó, però, hi ha també marge d’actuació dins dels mateixos centres. Donar més pes a l’organització tutorial, obrir les portes de les aules i facilitar que els docents aprenguin els uns dels altres són algunes de les vies que poden contribuir a millorar la pràctica.

“Hem d’insistir en el compromís i millorar la formació en centre i ajustada a la realitat”

Des d’una perspectiva que combina l’experiència docent, la inspecció i la gestió educativa, Albert Grau va coincidir que les coses han canviat molt. Ha augmentat la detecció de necessitats, però també ho ha fet la complexitat dels casos.

Un dels factors que considera més importants és l’empitjorament de les condicions socials. “La situació social ha empitjorat molt”, va assenyalar, en referència a alumnes que viuen situacions de molta precarietat.