“Només podem construir una societat democràtica si aprenem junts”

Fa no gaire temps, la pregunta “Està en perill l’educació pública universal?”, la darrera taula de les jornades ‘Reivindiquem l’educació’, ” hauria sonat tendenciosa. Avui, però, unes desigualtats socials cròniques que els mecanismes públics no aconsegueixen neutralitzar, i unes desigualtats educatives que el sistema educatiu és incapaç de corregir, la fan menys exagerada.

Si s’hi suma l’individualisme creixent, l’onada reaccionària global i l’avenç de polítiques ultraconservadores –amb epicentres a Washington, Madrid o Ripoll– la pregunta es converteix en urgència. “Per no trobar-nos mirant enrere d’aquí a deu anys”, explicava la moderadora Mònica Nadal, dient “ho vèiem a venir i no ho vam evitar”. Partint d’una idea compartida, que també va recollir el codirector de l’Anuari de l’Educació, Francesc Pedró: «l’especificitat de l’escola és aprendre junts amb persones diferents«.

Els investigadors Xavier Bonal i Aina Tarabini, la professora Sílvia Zurita i l’exdirector i activista Joan Domènech, alguns dels principals referents educatius del país, posen perspectiva i expertesa a la resposta. Per ajudar a reajustar el contracte social i l’objectiu d’estrènyer el compromís col·lectiu amb l’educació. 

“Necessitem un nou pacte per l’educació”

“Estem en un canvi de paradigma”. Xavier Bonal responia obertament que sí a la pregunta sobre el risc de l’educació pública universal. Reivindica els grans avenços de les darreres dècades, i que “50 anys en la història no és res”, però alerta que “tenim un contracte social debilitat”. Una crisi de la cosa pública i un moviment ideològic molt potent que pot acabar protegint més allò estatal que l’interès públic. Bonal ho exemplifica amb l’eslogan d’ultradreta de la prioritat nacional: “Un estat fort, però només per a uns quants”.

“El malestar docent no només deriva de la precarietat laboral”

En l’àmbit estrictament educatiu assenyala la necessitat de definir el model educatiu a partir d’un nou pacte. “Els nivells de malestar docent i de precarietat educativa no només deriven de la precarietat laboral sinó també de crisi de sentit o de manca d’orientació”.

“Si mantenim discursos individuals sobre el vincle, farem polítiques compensatòries”

Aina Tarabini  va aprofundir en el concepte del vincle i la translació que té en l’estructura de polítiques públiques. “Toca resignificar el concepte”, va alertar, reconeixent la importància que ja té el vincle de l’alumnat amb l’escola, però alertant que a vegades se’n parla com un aspecte purament individual. “Si continuem mantenint discursos sobre el vincle, l’afecte i la cura individuals, farem polítiques compensatòries”.

“Per actuar sobre les desconfiances cal actuar sobre les estructures que generen aquestes situacions”

Va recordar com les teories feministes i de la cura subratllen que vincles i emocions no són propietats dels individus sinó de les societats. “Per actuar sobre les desconfiances cal actuar sobre les estructures que generen aquestes situacions”. Va posar l’exemple d’un alumne que comença a un nou institut amb l’etiqueta de conflictiu. “Si quan hi arriba hi ha un docent que se’n preocupa i li té interès, l’estructura ha canviat el vincle”. Així, va deixar clar: “Ensenyar va de vincular”. Tenim un sistema profundament desigual, va afegir, i els malestars tenen a veure amb la necessitat d’haver de triar entre una cosa i una altra. “Una escola universal no és la que garanteix el mateix a tothom sinó la que garanteix que tothom pot aprendre”.

“Una escola que no és pública no és escola”

Joan Domènech va aprofundir en l’escola com a generador de servei i utilitat pública. “L’escola que vol ser escola ha d’aspirar a ser pública”, va dir, no en relació a la titularitat del centre, sinó com a institució i les funcions que fa en la societat. Socialitza, transmet i instrueix, educa i construeix valors i prepara per la vida “i això només es pot fer de manera interrelacionada a l’escola”. Domènech alerta, en aquest sentit, que no tota l’escola, tampoc la pública, és pública.

Bonal va coincidir en la necessitat de parlar de servei públic, entrant ell sí en la titularitat: “Dins del sector concertat evidentment hi ha moltes escoles que no haurien de rebre diners públics, però també hi ha escoles públiques que haurien de tenir més interès públic”. 

“L’escola pública és un projecte inacabat”

El projecte d’escola pública, en la realitat de cada escola, ha de ser inacabat perquè això és el que permet la participació i la democràcia. “Si el projecte està tancat i definit, jo no podré ni voldré participar-hi”. L’escola ha de ser l’espai de trobada amb el desconegut, el que no pensa com jo, el que té un origen diferent, pot parlar una llengua diferent. “Tots plegats ens farem preguntes que poden ser les mateixes i cadascú les contestarà des del seu bagatge intentant buscar allò que és comú”.

“Només podem construir una societat democràtica si aprenem junts”

Tarabini va destacar la particularitat de l’escola com a espai on educar-se, socialitzar-se i preparar-se per la vida en un mateix moment, a diferència d’una acadèmia o de la família, però a més a més “amb tothom alhora”. Això és imprescindible per garantir la democràcia, va dir. Per això va alertar dels riscos de la segregació escolar. “No està segur que aprendràs a l’escola, genera inseguretats a una família, o no poder ensenyar la pau, la justícia i les matemàtiques, genera inseguretat a un professorat”. Reduir aquestes inseguretats implica dirigir les polítiques públiques: la redistribució de recursos, va dir, o avaluacions que incorporin índexs de cures. “Podríem crear un equip fix amb un psicopedagog, tutor i treballadors social?”.

“Hem de trencar l’aïllament dels docents i dels centres”

Domènech va demanar trencar l’aïllament. “Tenim un sistema educatiu absolutament fragmentat, amb escoles i projectes fantàstics però que treballen per separat”. Això fomenta la competitivitat. Durant la taula es va reivindicar una millor governança local, en la línia de les zones educatives, que permeti connectar millor l’escola amb els serveis de salut, socials o altres.

De fet, Bonal va recordar que si al s XIX hi havia la tesi que l’educació era massa important per deixar-la només en mans de la família, apunta que al XXI és massa important per deixar-la només en mans de l’escola. “L’escola ja no té el monopoli de la transmissió del coneixement i els competidors ens guanyen per golejada”. L’única manera d’educar és canviar el paradigma, trencar l’aïllament i mirar cap enfora.

“Quins deures pot fer un infant que està sota 13 ordres de desnonament?”

Cal tenir molt en compte no només les condicions educatives sinó d’educabilitat, va afegir Bonal. “Hem d’entendre quins són els mínims socials, emocionals, psicològics, bàsics que necessita qualsevol infant perquè sigui possible l’aprenentatge”. 

Abans de qualsevol model pedagògic, va dir. Com a un infant que està sota 13 ordres de desnonament li estem demanant que faci els deures?

“Rebaixem el drama, sisplau”

La professora Sílvia Zurita va ser contundent: No està en risc l’educació pública universal, però per descomptat que ha de millorar. Per una dimensió ètica, va dir, “m’és igual si he estat bona, l’any vinent he de ser millor” i perquè els sistemes vius que no s’adapten ni canvien “es descomposen i moren”. Va demanar rebaixar el drama i va recordar que des de Plató totes les generacions han pensat que les generacions anteriors ho feien millor que les seves.

“Ens esteu demanant més que a Lourdes”

“Sembla que la societat vingui a l’escola a exigir-nos miracles, i ningú va a Lourdes a exigir”.  Quan com a docent t’importa la teva feina, això genera una frustració i impotència que explica bona part del malestar que portem. 

Zurita també va reclamar avaluar més, generar, documentar i recollir millor el coneixement generat per tal que el sistema pugui aprendre i avançar. Alhora, va reclamar augmentar la professionalització docent. Amb una formació que no sigui opcional i sigui de qualitat. “El professorat ens hem de creure que som professionals i que som docents. Jo no vaig fer matemàtiques, però la meva professió és ser docent”, va concloure. 

“Recomposar la confiança del professorat hauria de ser el 99% de l’administració”

En aquest sentit, Domènech va reivindicar l’alta base i vocació docent que hi ha. Per això subratlla la urgència de recomposar el pacte i la confiança amb el professorat a mig – llarg termini. “Hauria de ser el 99% de la feina de l’administració per no perpetuar l’escepticisme”.