“La inclusió ha vingut per quedar-se”

L’escola inclusiva no és una moda ni una ocurrència recent. El dret a l’educació inclusiva està reconegut internacionalment i el debat, avui, no hauria de ser si cal avançar cap a la inclusió, sinó com fer-la possible a les aules, amb quins recursos i amb quines condicions per als professionals i les famílies.

La taula Inclusió real: del discurs a la pràctica, en el marc de les jornades Reivindiquem l’educació de l’Anuari de l’Educació 2026, va posar sobre la taula la distància entre el reconeixement del dret a una educació inclusiva i la seva aplicació efectiva. De la mà de professionals de l’educació, orientació i administració i d’una família, el debat va abordar els obstacles sistèmics, la manca de recursos, el paper dels professionals i les condicions necessàries perquè la inclusió sigui una realitat i no només una declaració de principis.

El periodista i docent Víctor Saura, moderador de la taula, va recordar que l’educació inclusiva té un llarg recorregut i que forma part del marc internacional de drets. “Hi ha qui parla de l’escola inclusiva com si fos una ocurrència o una moda. Aquest camí porta molt de temps, surt recollit als tractats internacionals i no s’inventa un dia des de Via Augusta perquè es desperten inclusius”.

“El debat sobre si cal o no una escola inclusiva ja està superat” 

Per a Susana Tarapiella, directora general d’Educació Inclusiva i Benestar de l’Alumnat, el punt de partida és el dret de tot l’alumnat a l’educació. L’objectiu del decret d’escola inclusiva, va explicar, és garantir aquest dret i assegurar que cada alumne pugui disposar dels millors recursos educatius.

Per això, considera que el debat sobre si cal o no una escola inclusiva ja està superat. “El que hem de fer és veure què està passant, valorar les coses que funcionen i les que no després de deu anys”. Una revisió que, va insistir, s’ha de fer al costat de la comunitat educativa.

Tarapiella va defensar també una mirada àmplia sobre els recursos i les necessitats: començar des de l’etapa 0-3 i mantenir l’acompanyament al llarg de tota la trajectòria educativa, inclosa la postobligatòria. També va posar sobre la taula la prevenció i el benestar emocional, així com el paper dels serveis educatius externs i dels equips que acompanyen els centres.

En aquest sentit, va afegir una quarta “P” a les tres que havia assenyalat Núria Martínez —presència, participació i progrés—: pertinença. “Hem de posar la mirada en els infants i no passar la inclusió”.

“La inclusió parteix de la presència, la participació i el progrés”

La mestra de l’Escola Pia de Salt i professional del SIEI Núria Martínez va posar el focus en com ha evolucionat el model. La mateixa existència i extensió dels recursos SIEI, va assenyalar, és una declaració d’intencions cap a la inclusió.

Però estar físicament a l’escola no és suficient. La inclusió, va explicar, parteix de tres dimensions: presència, participació i progrés. El repte és evitar que l’alumnat només sigui present al centre sense participar realment de la vida i dels aprenentatges del grup.

En aquest sentit, Martínez va destacar el canvi de concepció del SIEI: inicialment entès com un espai específic per a determinats alumnes, actualment es planteja com un recurs que ha de permetre que l’alumnat pugui estar a l’aula ordinària i aprendre amb el seu grup.

Aquest canvi també ha obligat els mateixos centres a revisar les seves pràctiques pedagògiques. “Hi havia limitacions i barreres i, a nivell de claustre, s’han hagut de fer reflexions sobre què està passant”.

Però el canvi de paradigma no ha estat senzill. Martínez va parlar de sensació de solitud i sobrecàrrega i de la percepció que, sovint, els professionals caminen en paral·lel a l’administració. Una situació que es complica encara més quan els recursos i les orientacions no arriben al mateix ritme que les necessitats dels centres.

“El procés està inacabat, tot i les bones propostes del decret”

També Jaume Francesch, president de l’Associació Catalana de Professionals de l’Orientació, va advertir que Catalunya ha fet avenços importants, però que el procés d’inclusió encara està lluny d’haver-se completat.

Va recordar que les dificultats no són noves i que durant anys s’han explicat principalment en termes econòmics i de manca de recursos. Però, segons Francesch, el problema també és com es distribueixen aquests recursos i com es transforma la manera de treballar dels professionals.

En aquest sentit, va reclamar un major reconeixement social dels professionals de l’educació. “Si ho tenim clar pels metges, per què no pels mestres?”, va plantejar. Per a Francesch, cal repensar el paper social dels professionals de l’educació i reconèixer que es tracta de professionals d’alta transcendència social.

També va alertar de l’ús que es pot fer dels resultats educatius per qüestionar el model inclusiu. “A qui vulgui aprofitar PISA per carregar-se el sistema d’inclusió, que repassi què li ha passat a Estònia”, va afirmar.

“L’escola sempre ens ha acollit amb els braços oberts”

La perspectiva de les famílies va permetre posar rostre a la distància que pot existir entre el dret reconegut i la realitat administrativa. Alba Jardiel, mare d’un alumne d’educació especial, va explicar que l’escola havia acollit el seu fill des del primer moment, però que la família es va trobar amb barreres administratives.

“L’escola sempre ens ha acollit amb els braços oberts. Però després ens vam trobar que no estava a la llista d’inscrits i et topes amb l’administració”. Després d’un procés llarg i de portar el cas als mitjans, van aconseguir que el seu fill pogués incorporar-se al centre.

Des de llavors, explica, l’experiència ha estat molt positiva. El centre disposa d’una infermera i la família és conscient de l’esforç que implica garantir aquesta atenció compartida entre educació i salut. Però Jardiel també destaca que la inclusió ha començat des del mateix grup d’infants.

“Els nens venen sense cap malícia ni desconeixement que sí que tenim els adults”. El seu fill va començar a I3 i ara cursa 3r de primària. En aquest recorregut, considera que ha estat determinant trobar una tutora amb “una mirada oberta i inclusiva”, capaç de veure la persona que tenia al davant i adaptar-hi la seva manera d’educar. “El grup ho va notar i ho va integrar perfectament”, explica.

“Faltarien hores i hores d’aquest recurs a l’escola per atendre la diversitat”

L’experiència de Jardiel també mostra que la inclusió depèn sovint de la disponibilitat efectiva dels recursos. En una escola de més de 1.000 alumnes, explica, la complexitat és molt elevada i els professionals especialitzats no sempre poden donar resposta a totes les necessitats. “Ha de venir algú a mostrar tot el seu coneixement en anys, però ve quatre hores a la setmana i no arriba a tothom”. Per això, reclama més temps i més presència d’aquests recursos dins dels centres.

També va posar en valor el paper de les vetlladores, que considera “el millor que ens ha pogut passar”.

Per a la família, però, els recursos han d’anar acompanyats d’un coneixement compartit dels drets de l’alumnat. “Tot el professorat entengui i sigui conscient de les lleis que emparen els nens”, va reclamar. Perquè, recordava, els infants tenen dret a aquesta educació i els recursos que necessiten no haurien de percebre’s com una molèstia o una càrrega afegida.

“Del concepte a la pràctica de l’aula cada vegada hi ha més distància”

Aquesta distància entre el model inclusiu i la realitat també va aparèixer en les aportacions de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva de Catalunya, representada per Noemí Santiveri. La qüestió no és tant reconèixer el principi de la inclusió com aconseguir que es tradueixi en pràctiques concretes dins de les aules. La percepció és que, amb el temps, la distància entre el concepte i la seva aplicació s’ha anat fent més evident.

En aquesta mateixa línia, durant el debat es va assenyalar que algunes de les reformes venien acompanyades d’una promesa d’adaptació i de transformació que no sempre s’ha complert.

“No podem fer-ho sols: hem d’anar de la mà de drets socials i de salut”

Tarapiella va insistir que la inclusió no pot recaure exclusivament sobre els centres educatius. “Si volem seguir endavant amb l’educació inclusiva no ho podem fer sols”. La resposta, va defensar, ha de passar per una major coordinació entre educació, drets socials i salut, així com per l’acompanyament als docents, la detecció de necessitats i els equips i professionals que donen suport als centres.

També va defensar que cal revisar quines són les necessitats reals de l’alumnat i fer una mirada àmplia sobre els recursos disponibles. Això implica reforçar la prevenció, el benestar emocional i els programes que ja funcionen, però també revisar com s’organitzen els suports.

Pel que fa als centres d’educació especial, Tarapiella va defensar que han de poder aportar la seva expertesa als centres ordinaris i que cal garantir que cada alumne pugui trobar l’entorn educatiu que millor respongui a les seves necessitats.

“La inclusió ha vingut per quedar-se”

El debat va deixar una idea compartida: la discussió ja no hauria de ser inclusió sí o no, sinó com aconseguir que el dret a una educació inclusiva es faci efectiu.

Això implica revisar què ha funcionat i què no, reforçar els recursos allà on són necessaris, acompanyar els professionals i donar més pes a la coordinació entre educació, salut i serveis socials.

Perquè, com va resumir Susana Tarapiella, “no hi ha debat sobre inclusió, volem revisar què ha funcionat i què no per millorar. La inclusió ha vingut per quedar-se”.

I el repte, ara, és fer que aquesta inclusió no es quedi en el paper, sinó que sigui una realitat quotidiana per a tot l’alumnat.