Sergio Cabanelas
Un de cada quatre joves d’entre 16 i 29 anys diu sentir-se sol i, entre els que ho viuen, tres de cada quatre fa més d’un any que se senten així. El baròmetre de la soledat no desitjada a Espanya del 2024, a més, situa les persones de 18 a 24 anys com el grup d’edat amb més soledat. El missatge és clar: la soledat juvenil és una realitat que cal prendre seriosament.
L’adolescència és una etapa de canvis, de construcció de la identitat i de decisions que poden marcar el futur educatiu i personal. En aquest context, tenir persones de referència, vincles de confiança i espais on sentir-se part d’una comunitat pot esdevenir un factor de protecció davant la soledat no desitjada.
Amb aquesta idea de fons, el programa Mentora d’Equitat.org va organitzar el webinar Créixer acompanyats. Iniciatives contra la soledat no desitjada a l’adolescència, en el marc de la Setmana contra la Soledat no Desitjada. La conversa, moderada per la periodista Laura Tapiolas, va reunir tres experiències que treballen des de perspectives diferents per acompanyar adolescents i joves: el programa Mentora, el projecte Històries de Vida i Esfera Jove, de la Fundació Marianao.
Hi van participar Laura Cardús, coordinadora del programa Mentora; Montse García, referent i voluntària d’Històries de Vida, i Xavier Moreno, coordinador d’Acció Comunitària, Participació i TIC de la Fundació Marianao i referent d’Esfera Jove.
Tot i que cap d’aquests projectes té com a objectiu exclusiu combatre la soledat, tots comparteixen una convicció: l’acompanyament educatiu i comunitari pot ajudar a construir vincles, reforçar l’autoestima i obrir noves oportunitats de participació.
“Tenir un referent estable és especialment important en els moments de canvi”
El pas de l’ESO als estudis postobligatoris és una de les transicions en què les desigualtats educatives es poden fer més visibles. Canviar de centre, començar un cicle formatiu o el batxillerat i deixar enrere els referents habituals pot generar incertesa, especialment entre els joves que han tingut trajectòries educatives més difícils.
El programa Mentora acompanya adolescents en risc d’abandonament escolar en el pas de l’ESO als estudis postobligatoris amb una persona mentora voluntària, en trobades informals fora de l’àmbit acadèmic. Laura Cardús va explicar que, en aquests moments, els adolescents no només han de prendre decisions sobre el seu futur acadèmic, sinó que també han de construir noves relacions i aprendre a moure’s en entorns desconeguts. Alhora, poden perdre el contacte amb docents o altres adults que fins aleshores els havien conegut i acompanyat.
“Quan tot canvia, és quan poden venir aquests sentiments de soledat, sobretot si no has tingut un itinerari dels típics estàndards”
“Quan tot canvia, és quan poden venir aquests sentiments de soledat, sobretot si no has tingut un itinerari dels típics estàndards”. Canviar de centre vol dir perdre els referents de sempre, i a l’edat en què “has de fer-te una mica més l’interessant”, demanar ajuda a un adult nou costa.
Davant d’aquesta situació, el programa Mentora ofereix acompanyament individual a adolescents en risc d’abandonament escolar. Una persona mentora voluntària, seleccionada, formada i acompanyada pel programa, es converteix en un referent estable durant aquesta transició. Les trobades són informals i van més enllà de les qüestions estrictament acadèmiques. Per a Cardús, la clau és que el voluntari no és un professional, i això ho viu el jove com un avantatge: “no tenen ni l’expertesa, ni l’encàrrec, ni les eines d’un professional, però tampoc avaluen, ni posen notes, ni tenen un calendari tan tancat, ni tenen pressa”. A més, “trien ser-hi”.
El programa ja ha acompanyat més de 650 relacions de mentoria en els seus primers quatre anys. Les valoracions dels joves mostren el valor de disposar d’algú amb qui parlar i compartir dubtes en un moment en què les decisions educatives i personals poden resultar especialment complexes. La mentoria també permet practicar habilitats que no sempre es desenvolupen de manera espontània: confiar en els altres, reflexionar, expressar necessitats o atrevir-se a demanar ajuda. Per fer-ho, cal un entorn segur on equivocar-se i provar de nou.
L’objectiu no és que el jove depengui sempre d’un adult, sinó que pugui ampliar la seva xarxa de suport i guanyar autonomia per continuar el seu camí.
- Relacionat: “El que més valoren els joves que fan Mentora és passar temps amb algú que els escolta de veritat”
“L’èxit és veure que arriben al final del curs amb més autoestima i seguretat”
Una altra manera de construir vincles és compartir experiències vitals i professionals. És el que proposa Històries de Vida, un projecte del Departament d’Educació i Formació Professional que connecta alumnat dels programes de formació i inserció (PFI) amb persones voluntàries del món laboral.
Les persones voluntàries comparteixen amb els joves les seves trajectòries personals, educatives i professionals. Més enllà de presentar-los possibles itineraris de futur, aquestes trobades permeten conèixer experiències diverses, parlar de dificultats i descobrir que els camins vitals no sempre són lineals.
Escoltar experiències d’altres persones també els permet ampliar les seves referències i imaginar possibilitats de futur: “Més vincles, més vida social”.
Montse García, referent i voluntària del projecte, va posar l’accent en la importància de veure com evoluciona el grup al llarg del curs. De la primera trobada, García recorda la sorpresa dels alumnes: “es queden sorpresos de dir: oh, venen per mi?”. “Els falta molta autoestima també”. Per això els impressiona que una persona de l’empresa dediqui el seu temps a conversar amb ells. A final de curs, l’alumnat sol dir que la trobada “s’ha fet curta”, perquè al principi costa crear el vincle.
L’èxit es fa visible quan els alumnes continuen assistint a classe, completen les pràctiques i arriben al final del programa amb més confiança i seguretat:“L’èxit és veure’ls”. Aquests vincles poden tenir un valor especial per a adolescents que necessiten reforçar la confiança en les seves capacitats o trobar adults amb qui parlar sense sentir-se jutjats. Escoltar experiències d’altres persones també els permet ampliar les seves referències i imaginar possibilitats de futur: “Més vincles, més vida social”.
La proposta mostra que l’acompanyament no sempre requereix una intervenció especialitzada en la soledat: de vegades, disposar d’un espai de trobada, una persona que escolta i una relació sostinguda en el temps ja pot contribuir a reforçar el sentiment de pertinença.
“El protagonisme dels joves és clau per combatre la soledat”
La tercera experiència presentada al webinar situa el focus en la comunitat i en la capacitat dels joves de transformar el seu entorn. Des de la Fundació Marianao, Xavier Moreno va explicar la feina d’Esfera Jove, que acompanya adolescents i joves perquè participin en la vida comunitària i impulsin iniciatives pròpies. En aquest model, els joves no són només participants d’activitats dissenyades per altres persones: també decideixen què volen fer, com ho volen organitzar i quin paper hi volen tenir.
Sentir-se part d’una comunitat no consisteix només a ser-hi convidat, sinó també a poder contribuir a construir-la.
“Per nosaltres la participació és directament una forma d’evitar aquesta soledat no desitjada”. Moreno va posar com a exemple els projectes d’oci nocturn impulsats a Sant Boi de Llobregat, que aquest any celebren vint anys. Les activitats mobilitzen centenars de joves cada cap de setmana i es construeixen amb la seva participació. Són els mateixos joves qui contribueixen a organitzar-les i dinamitzar-les: “No el pensen els polítics, no el pensen els dinamitzadors, ho pensen els joves”.
Aquesta participació també pot convertir els joves en referents positius per a altres adolescents. Moreno va recordar el projecte Agents d’Igualtat, en què grups de joves de diferents entitats es van formar en igualtat i participació per després impulsar iniciatives al barri. L’experiència va permetre als participants passar de rebre propostes a actuar sobre el seu entorn, alhora que es convertien en referents per a altres joves i entitats.
Aquesta mirada implica confiar en les capacitats dels adolescents i oferir-los oportunitats reals per prendre decisions. Sentir-se part d’una comunitat no consisteix només a ser-hi convidat, sinó també a poder contribuir a construir-la.
La soledat no es veu sempre: cal aprendre a detectar-la
Les tres iniciatives van coincidir en la dificultat de reconèixer quan un jove se sent sol. La soledat no desitjada no sempre es manifesta de manera evident i no es pot identificar únicament observant si una persona participa en activitats o es relaciona amb els altres.
Durant la conversa es va recordar que la incidència de la soledat és més elevada entre els joves que viuen dificultats econòmiques: afecta un 36% dels joves amb dificultats per arribar a final de mes, davant del 19,4% dels que hi arriben amb facilitat. Aquesta diferència reforça la necessitat de garantir que les iniciatives de suport arribin també als adolescents que troben més barreres per participar-hi.
Però arribar als joves no sempre és senzill: Hi poden influir la manca d’informació, la dificultat d’identificar quines activitats encaixen amb els seus interessos o la falta d’alternatives accessibles al seu entorn. També hi ha diferències entre territoris, ja que no tots els adolescents disposen de la mateixa oferta d’equipaments, activitats i espais de trobada.
Laura Cardús va assenyalar la importància de crear entorns prou enriquidors perquè els joves tinguin ganes de sortir, trobar-se i fer coses amb altres persones. Això implica no limitar-se a oferir activitats, sinó també facilitar que puguin proposar-les i construir-les.
La detecció, per tant, necessita adults disponibles, espais de confiança i iniciatives capaces d’adaptar-se a les necessitats dels joves. I requereix entendre que no tots viuen la soledat de la mateixa manera ni tenen les mateixes oportunitats per trobar-hi resposta.
Fer xarxa perquè ningú quedi pel camí
En el tancament de la conversa, les participants van coincidir en la importància de disposar de més recursos i espais per acompanyar els adolescents. També van reivindicar una mirada que no presenti els joves només des de les seves dificultats, sinó que reconegui les seves capacitats i els reptes específics que afronten.
Cardús va recordar és important que hi hagi “adults disponibles que estiguin disposats a escoltar-los i a cedir espai”. No es tracta de decidir sempre per ells, sinó d’acompanyar-los perquè puguin prendre decisions, establir relacions i construir el seu propi camí.
«És important que hi hagi adults disponibles que estiguin disposats a escoltar i cedir espai»
La soledat no desitjada entre adolescents i joves no té una única causa ni es resol amb una sola iniciativa. Però les experiències compartides al webinar mostren que hi ha maneres concretes de prevenir-la: crear relacions de confiança, oferir referents estables, reforçar els vincles comunitaris i garantir espais accessibles on els joves puguin trobar-se i participar.
Créixer acompanyats vol dir, en definitiva, que cap adolescent hagi d’afrontar sol els moments de canvi i que tothom tingui oportunitats reals per construir vincles i sentir-se part de la comunitat.
