“Amb el català queda molta feina per fer allà on el 25% no podrà arribar”

Sense l’escola no s’hauria generalitzat el coneixement del català a Catalunya. Això no ha impedit, però, que caigui l’ús social de la llengua. Mentre que el 93,4% de la població de més de 15 anys l’entén, només el 32,6% parla català habitualment. L’escola continua sent fonamental, però el Síndic de Greuges alerta que les interaccions en català a les aules de secundària són poc més del 64%, que entre l’alumnat representen el 38,8% i que a l’esbarjo són poc més del 32%.

Amb la sociòloga Elena Sintes, referent d’Equitat.org en polítiques de llengua i representant a la plataforma Somescola, parlem de com convertir el coneixement en ús, de l’impacte per la llengua de la segregació escolar i de l’impacte pel català d’un model de doble línia.

• Per què si a l’escola et va bé amb el català tens més números que et vagin bé les altres assignatures?

Perquè tens un millor nivell de comprensió. Et serà molt més fàcil comprendre en profunditat un enunciat de matemàtiques si tens un bon domini de la llengua catalana que si no el tens. Aquest és un element important i central perquè la part d’alumnes que ja porta el català de casa, per qui pot ser més fàcil aconseguir aquest nivell, és minoritària. Per tant, una part majoritària i creixent requereix que sigui l’escola la que els apropi i ensenyi català i puguin adquirir una comprensió suficient.

“Hi ha un desencaix cada vegada més gran entre les competències que dona l’escola i l’ús real del català”.

• Perquè et vagi bé no només s’ha de conèixer sinó que s’ha de parlar. 

Sí, l’escola en català ha tingut una certa capacitat de transmetre el coneixement del català (la capacitat d’entendre’l, parlar-lo, llegir-lo o escriure’l) al conjunt de l’alumnat des de fa anys. Però això no garanteix capacitat suficient d’ús i aquí és on tenim el problema principal. Hi ha un desencaix cada vegada més gran entre les competències que dona l’escola i l’ús real del català entre els alumnes i en determinats entorns. La capacitat d’utilitzar-lo, l’oralitat, l’expressió, requereixen pràctica i massa sovint això no s’està garantint ni en l’entorn escolar ni encara menys fora. Això debilita la possibilitat de fer-ne un ús extensiu com a societat.

“S’ha d’entendre l’escola com un ecosistema lingüístic”.

• Això ens porta a l’espai de migdia, extraescolars, colònies… però no estan definits i, amb mil reptes no resolts, estan en qüestió. Com s’hi pot incidir? 

Bàsicament no pensant que l’escola aconseguirà millorar el nivell de coneixement i d’ús del català només amb la feina d’aula. L’aula és fonamental, la base, però s’ha d’entendre l’escola com un ecosistema lingüístic i pensar polítiques lingüístiques que aportin una presència molt més forta del català. En les extraescolars, activitats no lectives al menjador, fins i tot en la gestió administrativa, de consergeria, de relació amb el monitoratge, etc. No podem deixar que l’escola funcioni per inèrcia, sinó que hi hagi mesures de coneixement, formació, eines, guies, capacitació de totes les persones que estan treballant al centre. Per tant, el Departament d’Educació ha de poder habilitar recursos perquè tot el centre educatiu com a ecosistema funcioni amb el model de conjunció que toca.

• Uns professionals que no necessàriament són catalanoparlants però que en canvi sí que els toca assumir aquesta responsabilitat. Com s’aconsegueix?

Amb una acreditació mínima de coneixement del català de qualsevol persona que treballi en un entorn educatiu, amb formacions i amb capacitacions. El Consorci de Normalització Lingüística hauria de fer una mica més d’esforç en oferir formacions d’aquest tipus. També en poden proveir els ajuntaments, altres administracions o organismes que ajudin els centres a capacitar i formar professionals, voluntaris, monitors, conserges, educadors socials… Promoure el català com a llengua d’ús en entorns multilingües i heterogenis requereix acompanyament i eines, hi ha professionals que saben com fer-ho i es tracta que l’administració les posi a l’abast dels centres educatius. 

• Entendre que això va de ser més competents pel món que tenim.

S’han d’entendre tres coses: Estan fent feina per un servei educatiu que s’ha proposat tenir el català com a llengua vehicular i, per tant, treballar en aquest context comporta això, igual que altres coses, forma part de la feina. També que utilitzar el català és important per fer-lo proper per aquell alumnat que no el té a casa, serà el que l’ajudarà a utilitzar-lo i aprendre’l amb més profunditat i a tenir també millors resultats i oportunitats de futur. Finalment, prendre consciència que són referents en tot moment. Són referents en el seu comportament, en la llengua que utilitzen… Prendre consciència d’aquest rol és molt important.

“Parlant en català als joves, les persones del lleure, de l’esport o de les extraescolars fan una gran tasca d’equitat i en favor de la igualtat”.

• És més un tema més de drets que de militància.

El català encara és una condició necessària per a unes mínimes oportunitats laborals. Per treballar a l’administració, per exemple. Des del moment en què això no ho garantim a tothom, estem excloent. En la infància i l’adolescència, els educadors són referents. Adreçar-se a ells en català al menjador, a l’entrenament de futbol o a les colònies és una de les poques maneres amb què la majoria d’infants i joves puguin tenir contacte amb el català. No és una qüestió identitària sinó d’igualtat d’oportunitats. Les persones del lleure, de l’esport, de les extraescolars, han de ser conscients que parlant als joves en català fan una gran tasca d’equitat i en favor de la igualtat. També és un tema de vincle i cohesió.

• Quin impacte té el pas de primària a secundària en la llengua?

En termes lingüístics, molt fort. És a la secundària on hi ha una reducció més important d’usos del català als centres. D’entrada per l’augment de la força del grup i les relacions entre iguals respecte a primària; el grup d’amics pren molta més força que els docents o la família. En aquest moment la norma d’ús tendeix al castellà, perquè l’alumnat catalanoparlant és només un terç de la població. D’altra banda, perquè el consum de xarxes socials o mitjans és més castellà o anglès que català. A l’adolescència les influències externes pesen molt i fan decaure els usos del català. A més a més, davant d’aules més complexes i nombroses, perquè la ràtio és més gran, hi ha una part de docents que, com indiquen les dades del Síndic, tenen més dificultats per sostenir el català, i això es nota especialment a secundària.

“La falta de política lingüística ha impedit sostenir la pèrdua de pes social del català a l’escola i els instituts”

• Què s’hauria de fer prioritàriament a la secundària?

Per una banda, una feina més forta amb els docents. Part del problema és que durant massa anys no hi ha hagut política lingüística. Es va confiar que l’escola i els instituts, per inèrcia, anirien reproduint el model d’escola catalana, però en un context en què el català ha perdut pes demogràfic i presència social, no han tingut prou força per sostenir-ho i la falta de política lingüística i de recursos dirigits ha derivat en la situació que tenim. Per tant, més formació i acompanyament als docents i una política lingüística d’ecosistema molt més forta.

• Les zones educatives entenc que sumen molt.

Exacte, per això també els ajuntaments poden fer política lingüística. Estem en una situació en què tothom que pugui ha de fer política lingüística.

“Reduïm la segregació i tindrem millors condicions per fer créixer el català”

• Menys segregació educativa és sinònim de més ús social de la llengua?

Totalment. Hi ha una correlació molt evident entre segregació educativa i menys ús del català. La segregació escolar dificulta molt que el català circuli com a llengua comuna. Quan concentres més vulnerabilitat i menys densitat d’ús en determinats centres, el sistema perd capacitat compensadora. Perquè el català s’utilitzi, necessita una mínima densitat de catalanoparlants. Quan hi ha segregació escolar, aquesta densitat catalanoparlant és menor. A més segregació, més castellà. Reduïm la segregació educativa i crearem millors condicions per fer créixer el català, perquè serà més fàcil que pugui ser una llengua comuna en entorns on ara no arriba. Sinó, difícilment podran tenir un contacte quotidià amb el català i seran bombolles exclusivament castellanoparlants. La dessegregació és una condició important per a una política lingüística més efectiva. Ara bé, perquè això es tradueixi en més ús real del català cal acompanyar-la de recursos, acollida i treball lingüístic d’ecosistema.

“Necessitem un projecte d’acollida infinitament més potent del que tenim ara”

• Deia Carme Junyent que el bilingüisme pot acabar amb una llengua, però que el multilingüisme la pot salvar. Hi estàs d’acord?

Totalment. En una situació de multilingüisme has d’aconseguir una llengua comuna.

• El 24% de centres catalans són d’alta o molt alta complexitat, no és una xifra menor. A banda de reduir aquesta xifra, què es pot fer en aquests centres? 

Millorar els processos d’acollida. Aquests centres estan aglutinant la major part de població d’origen immigrant o nouvinguda i han de tenir una acollida lingüística molt més intensiva; tant per l’alumnat com per les seves famílies, perquè entenguin en quin sistema està entrant el seu fill. També les polítiques de dessegregació han d’estar vinculades a un projecte d’acollida infinitament més potent que el que tenim ara. No hi ha prou aules d’acollida, no tenim un sistema d’acollida prou ben dissenyat, especialment durant el curs per la matrícula viva. En un context d’increment de la mobilitat és una política cabdal.

• Com hauria de ser exactament aquesta acollida?

Les aules d’acollida continuen sent necessàries, però avui no n’hi ha prou i sovint no tenen prou recursos. L’acollida no hauria de ser només un espai temporal, sinó un procés de centre: amb més cobertura, més connexió amb l’aula ordinària, més acompanyament a les famílies i millor resposta a la matrícula viva. En un context de més mobilitat i més heterogeneïtat, no es pot improvisar. Si volem que el català sigui una llengua d’oportunitat i no una barrera més, l’acollida lingüística ha de ser una política estructural, no un recurs residual.

• Posem que tinc fills, que veig com un risc que comencin a interactuar en altres llengües i que em sedueix la idea d’un sistema en què hi hagi escoles només per a catalanoparlants. Per què això és una mala idea?

Aquesta preocupació és totalment comprensible. Aquest model en el curt termini pot alleugerir-te, perquè el teu fill anirà en una escola absolutament catalanoparlant, però com a sistema no és sostenible. El percentatge de població catalanoparlant és un terç del país i  mantenir-los exclusivament junts en un terç dels centres faria que els altres dos terços no tinguessin contacte amb el català. Per tant, dificultaria que s’estengués el català, el convertiria en una llengua més tancada socialment i amb menys capacitat d’expansió. A més a més, com que l’ús té més a veure amb el que passa fora de classe, anar a una escola així tampoc no impediria el contacte dels teus fills amb altres llengües.

• Maite Salord, exprofessora de secundària, explica que de joves que llegeixen, i que no, sempre n’hi ha hagut, però que ara hi ha una diversitat de continguts més gran. Com es fa atractiu el català?

Desacademitzant la llengua, fent més activitats d’expressió oral i col·loquial. Part del problema és que es veu el català com a merament acadèmic, no com una llengua d’ús i relació. Per exemple, a Menorca hi ha escoles de glosa i molta gent jove n’està fent com a repte proper al rap i al hip-hop. Fa que la població que no té el català com a llengua familiar s’interessi per aquesta forma d’expressió, guanyi fluïdesa i sigui més capaç d’utilitzar-la. Fer-la atractiva, com una llengua amb què pots fer coses que potser no pensaves. Pel que fa a la lectura, segons les darreres dades d’usos culturals la població jove llegeix més que l’adulta. A vegades tenim prejudicis, quan a més a més s’estan obrint llibreries dirigides exclusivament a població adolescent, que vol dir que hi ha un mercat de possibles lectors. Es tracta que hi hagi oferta en català.

• La llengua s’ha de desacademitzar però també s’ha de desjudicialitzar. Si es consolida la imposició judicial del 25%, què es pot fer?

Tot el que fa anys que s’ha deixat de fer. La via judicial posa molta pressió sobre la llengua a l’escola, però també ens obliga a veure una cosa important: hi ha molta feina pendent pel català en espais educatius on els percentatges judicials no arriben. Treballar per la llengua en molts espais més enllà de l’aula i per tant del 25%: Patis, menjadors, extraescolars… Reforçar la funció compensadora del català en l’ecosistema educatiu és una feina pendent i la imposició del 25% del castellà no s’hi posa.

“Els projectes lingüístics municipals estan menys exposats a la batalla jurídica i poden ser eines útils”

• Com es pot apujar el llistó polític per blindar-ho?  

Un recurs interessant són els projectes lingüístics de centre, d’entorn o municipals. Als projectes lingüístics es pot mirar de garantir aquests objectius i els recursos que hi han d’anar vinculats, tant del propi centre educatiu com del seu ecosistema. Estan menys exposats a una batalla jurídica única i centralitzada, que no queden fora del risc judicial però poden ser eines molt útils per fixar objectius i vehicular recursos.

• Eines com el Pacte Nacional per la Llengua corren el risc de quedar en l’estètica o un compromís ja permet avançar?

El compromís fa avançar encara que sigui simbòlic. En un moment delicat com aquest és important i necessari. Quedar-se aquí no és suficient, però sense això seria molt difícil. Una posada en escena per reconèixer que no estava anant bé, hi ha un problema i s’ha d’actuar és un pas important perquè fa 5 o 6 anys cap govern no ho havia reconegut. Ni tan sols hi havia una conselleria de política lingüística. Crec que difícilment podria haver-hi accions sense aquest paraigua.

• Hem parlat de primària, de secundària… Què passa després de la secundària? 

Aquí el Pacte pren importància, tant per qui acull alumnes de batxillerat, FP o universitat, com pel món empresarial. És molt important que prengui consciència de la importància que els treballadors se sentin amb el dret i l’obligació de saber i utilitzar el català a la feina. Hi ha algun sindicat que ja ho ha treballat, per exemple, amb clàusules en convenis de negociació col·lectiva i l’obligatorietat d’acreditar un nivell per llocs de treball no necessàriament públics. Igual que a la restauració es necessita una acreditació per manipular aliments, s’hauria de reconèixer que el català és la llengua del món del treball.

“Hi ha d’haver més intencionalitat i recursos, però també més consciència”

• Estem pitjor que mai o tenim més eines que mai?

Estem millor que mai a nivell de coneixements, estem en un moment crític a nivell d’usos i estem millor que fa un temps en quant a consciència de posar-hi recursos. Un cop es reconeix que hi ha un problema, i un repte, és més fàcil tenir la capacitat de posar-hi eines. Per tant, hi ha d’haver més intencionalitat i recursos, però també més consciència per part de tothom de la importància que té reforçar el català dins i fora l’aula.