De l’escola al carrer

Reptes educatius del català al país dels 8 milions

El català, tot i continuar essent una llengua àmpliament coneguda, té avui una base demogràfica més estreta, menys presència social en molts entorns i més dificultats per mantenir-se com a llengua de relació habitual, sobretot entre adolescents i joves. Això obliga a revisar què cal fer perquè el model continuï servint al seu propòsit original: garantir equitat, cohesió i accés compartit a la llengua.

A més, el 20,9 % d’infants i adolescents no tenen contacte actiu amb el català fora de l’escola. Això vol dir que, per a una part rellevant del jovent, l’escola és gairebé l’únic espai de contacte regular amb la llengua, i que aquesta funció compensadora avui és més difícil de sostenir.

Davant d’aquest escenari, la pregunta no és només quin model lingüístic cal defensar, sinó quines condicions socials, educatives i comunitàries cal crear perquè el català torni a guanyar densitat d’ús.

La resposta no passa per replegar-lo en espais més homogenis ni per resignar-se a una pèrdua progressiva de centralitat. Passa per reforçar la capacitat compensadora de l’escola, ampliar la presència del català als espais no lectius i comunitaris, reduir la segregació escolar, reforçar l’oralitat i l’acollida lingüística i impulsar polítiques que incrementin la presència social del català també fora de l’escola. Només així serà possible, alhora, fer créixer l’ús del català i construir una societat més cohesionada.

Com a conclusió, l’escola continua sent imprescindible, però no n’hi ha prou amb confiar que la situació se sostindrà per inèrcia. Cal més intencionalitat, més recursos i més política lingüística. I cal, sobretot, fer créixer la presència del català dins i fora de l’escola per augmentar-ne la densitat d’ús i evitar que la seva fragilitat actual acabi eixamplant desigualtats i debilitant encara més la llengua. Tot i la pèrdua d’ús habitual, el català disposa encara d’un ampli interès social. Ho demostren les dades de l’EULP que mostren actituds positives envers la llengua i una demanda latent de coneixement i millora, amb un 76 % de persones que voldrien parlar-lo.

Aquesta no és una resposta ràpida ni només escolar. És una aposta de mitjà i llarg termini que només serà creïble si combina escola, municipi, comunitat, entorn digital i món del treball, seguint el full de ruta marcat pel Pacte Nacional per la Llengua.

L’escola continua sent central, però no pot compensar tota sola la pèrdua de presència social del català fora dels centres.