Maria Truñó
Ens trobem en un moment clau i delicat en què el dret a l’educació s’ha de repensar i ha de sortir reforçat. I com ja fa uns anys que ens recorda la UNESCO: l’educació ja no es pot reduir només a l’escola. Perquè sabem que l’aprenentatge es dóna dins i fora l’aula i que tenim un repte clar: que les desigualtats que l’escola amb prou feines aconsegueix compensar, el foraescola no les eixampli.
Per això va néixer al 2018 l’Aliança Educació 360, impulsada per Equitat.org (llavors Fundació Bofill), la Diputació de Barcelona i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. Per ampliar el dret a l’educació, avançar en la visió de l’educació a temps complet i assegurar que tots i cada un dels infants i adolescents del país poden gaudir d’oportunitats educatives més enllà de l’escola.
«Tenim unes polítiques de lleure educatiu encara immadures»
Avui hem sumat compromisos i som 438 entitats i institucions públiques, sobretot ajuntaments, que impulsen polítiques per ampliar oportunitats foraescola i reduir desigualtats. Això és precisament el que la Síndica de Greuges alertava fa un any en un informe monogràfic. Tenim unes polítiques de lleure educatiu -en el sentit més ampli- encara immadures, poc consistents, disperses, amb escassos avenços i que no garanteixen l’equitat.
Cal fixar unes bases sòlides de país per revertir els dèficits normatius, de finançament, de governança i planificació que tenim. Unes bases per avançar decididament cap a la universalització del dret al lleure educatiu i, en especial, de les activitats extraescolars i d’estiu. No podem seguir sense un marc de país robust. No podem continuar pivotant el foraescola en alguns municipis pioners, entitats compromeses i centres educatius amb vocació comunitària. El lideratge municipalista i la corresponsabilitat social són imprescindibles, però manca lideratge públic de la Generalitat.
En cap cas estem parlant d’una concessió benevolent. Es tracta de fer realitat un dret recollit tant a la Convenció sobre els drets de l’infant de Nacions Unides, com a lleis catalanes (a la LEC i la LDOIA) que estableixen el dret al lleure educatiu i, per tant, el deure de les administracions de promoure’n l’accés en condicions d’equitat. I, tal com recordava la Síndica, la Generalitat en té les competències exclusives.
Per tant, estem parlant que el lleure educatiu és un dret reconegut, però, a la pràctica, un dret de segona ni desplegat ni garantit.
«El lleure educatiu és una inversió social de primer ordre»
A més de ser obligació de les administracions, generar les condicions per exerir aquest dret és també una decisió intel·ligent. És una inversió social de primer ordre, com a mínim pels seus 4 grans beneficis col·lectius:
- La millora dels aprenentatges i trajectòries vitals. El lleure consolida i amplia el que aprenen a l’escola, motiva a aprendre i reforça competències transversals tan importants com la creativitat i l’autonomia, el treball en equip o la gestió emocional.
- La prevenció de la pobresa i vulnerabilitats. El lleure ofereix entorns i referents adults positius i protectors com antídot a malestars de salut mental, d’aïllament social o sedentarisme.
- La convivència i la cohesió. El lleure permet espais de relació social on es troben infants i adolescents de diverses condicions, teixint vincles i possibilitats de participar en la vida comunitària.
- El suport a conciliació de les famílies. El lleure facilita opcions a les necessitats de cures amb valor educatiu i de qualitat durant la jornada laboral.
El que reclamem no parteix de zero ni és nou. Aquest Parlament ja ha expressat reiteradament la necessitat de reforçar les oportunitats educatives més enllà del temps lectiu. En una resolució aprovada el febrer passat, la Cambra instava a la Generalitat a “reforçar de manera prioritària els programes i partides pressupostàries per garantir l’accés efectiu a activitats de lleure educatiu i d’aprenentatge extraescolar, com a instrument d’igualtat d’oportunitats i de cohesió social.”
Seria molt important que ho tinguin en compte en el proper ple monogràfic sobre educació, en la seva activitat de control al Govern ara que ja compta amb pressupostos, així com també en les futures prioritats de programes i mandats municipals. Per això voldríem compartir una breu diagnosi, 6 prioritats i unes conclusions finals.
Les desigualtats ens fracturen les infàncies i adolescències i hipotequen futurs
Avui a Catalunya, la família on neixes i el barri o municipi on vius condicionen enormement la teva trajectòria educativa i vital. Si tocaràs un instrument en una banda, formaràs part d’un equip esportiu o tindràs una xarxa d’amistats diversa amb qui compartir experiències més enllà de l’escola.
Les dades són punyents: 1 de cada 3 infants de famílies empobrides no fa cap activitat organitzada a les tardes. Més de 140.000 nens i nenes que queden fora d’aquestes oportunitats vitals a Catalunya, l’equivalent a tota la població de Lleida o Tarragona. I aquesta privació encara empitjora a l’estiu, quan es duplica. 6 de cada 10 infants i adolescents de famílies amb rendes baixes no fan cap activitat educativa durant les vacances escolars.
A més a més, quan els infants més vulnerables participen, ho fan menys hores i dies a la setmana, durant menys anys i en propostes de menor qualitat. Una bretxa en activitats foraescola que s’enquista des del 2019 amb uns infants de classe alta que dediquen el doble de temps a activitats esportives i no esportives que els de classe baixa, tal com recull el darrer Anuari de l’educació de Catalunya.
Sis prioritats per la universalització del lleure educatiu
Davant d’aquest escenari, des de l’Aliança Educació 360 proposem 6 prioritats per fixar unes bases de polítiques públiques:
1. Aprovar una llei o decret llei de lleure educatiu i oportunitats foraescola que garanteixi uns mínims i doni cobertura i marc compartit
Malgrat el reconeixement formal del dret i de les actuals regulacions parcials, manca una legislació sobre les condicions d’accés a activitats extraescolars i d’estiu. Que estigui guiada per criteris d’equitat, inclusió i no segregació que n’estableixi condicions i garantia d’uns mínims.
Hi ha aspectes clau pendents de regular vinculats a la qualitat educativa, la formació i les condicions laborals del personal educador. Així com clarificar competències i responsabilitats dels ajuntaments, consells comarcals, diputacions i Generalitat per compartir un marc normatiu que promogui i doni cobertura a les polítiques locals i, efectivament, garanteixi el dret al lleure educatiu a Catalunya.
2. Crear un sistema de finançament específic i estable amb instruments de cooperació interadministrativa
No hi ha política real sense pressupost i això no pot dependre quasi exclusivament dels comptes municipals. Cal que la Generalitat compti amb partides específiques en els pressupostos, com ja va demanar el Parlament. També que articuli la cooperació interadmininstrativa amb el món local amb instruments com contractes-programa o convenis específics. La proposició de llei del 6% -que esperem s’aprovi aviat- inclou explícitament que “és necessari reforçar els serveis més enllà del temps lectiu com a part integral del procés educatiu».
Sense aquest reforç tant normatiu com financer i de governança difícilment es podran eliminar les diverses barreres al lleure educatiu. Tant les econòmiques, com les informatives-burocràtiques, els suports a la inclusió o la manca d’oferta diversa i de qualitat arreu del territori.
3. Garantir un mínim de 2 setmanes d’activitats per universalitzar el lleure educatiu d’estiu
Fa un any el Parlament va instar el Govern a garantir dues setmanes d’activitats de lleure educatiu a l’estiu. «Que siguin un dret universal per a les famílies i una obligació per a l’Administració”. Es feia seu el manifest A l’estiu ens hi juguem molt, impulsat per Educació 360 i PINCat, amb el suport de federacions, col·legis professionals i entitats que avui ja representen prop de 5000 organitzacions dels àmbits educatiu, social, de la salut, la cultura o l’esport.
Continuem reclamant aquesta mesura per garantir el mínim de 2 setmanes de casals, campus, colònies o campaments dins les 12 de vacances escolar. Plantegem articular-la en col·laboració amb el món local i interoperant les dades dels 300.000 alumnes de 3 a 16 anys amb necessitats educatives específiques socials. Una xifra que actualment ja és assimilable a la taxa de pobresa infantil, perquè la detecció ha millorat molt els darrers anys.
Això permetria desplegar una part important de l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya i suposaria un primer pas per universalitzar el lleure d’estiu. Poden aprofundir-hi en la proposta treballada en l’informe breu que els hem facilitat i on estimem un cost de prop de 50 milions d’euros, menys de 1% del pressupost del Departament de drets socials.
4. Garantir un mínim de 2 tardes per universalitzar les extraescolars
De la mateixa manera que l’estiu, defensem que cap infant es quedi sense activitats extraescolars. Que puguin gaudir, com a mínim, de dues tardes d’activitats diverses i de qualitat. A través de dues vies, ampliar els actuals Plans Educatius d’Entorn i posar en marxa les “motxilles extraescolars”.
Pel que fa als PEE, si bé els darrers 5 cursos han incrementat el número de municipis, arribant als 151, el pressupost global no ha incrementat proporcionalment, sinó que ha disminuït (12,2M€ el 24/25 vs 13,4M€ 20/21). Caldria prioritzar que les 226 escoles i instituts d’elevada complexitat que encara no en tenen PEE passin a tenir-lo. Això suposaria incrementar uns 14M€ i pràcticament doblar l’actual pressupost situat al voltant dels 13M€.
Pel que fa a les motxilles, la proposta és utilitzar els ajuts de les actuals motxilles econòmiques. Es tracta d’incloure-hi una partida específica que permeti garantir a tot l’alumnat amb NESE-B l’accés gratuït a activitats de tardes. En aquest cas, el pressupost estimat és de 70 M€ (1 extraescolar al llarg de l’any, dins o fora del centre de 300€).
5. Avançar cap a la universalització de l’espai migdia i menjadors a escoles i instituts com a part del dret a l’educació
L’espai de migdia és un temps educatiu amb impactes importants per l’alimentació i hàbits saludables, la socialització o aprenentatges com el català. Malgrat els seus múltiples beneficis, i el fet que hi passen pràcticament un terç del temps escolar, només un 18% de l’alumnat de 3 a 16 anys té beca menjador. Els que viuen en situació de pobresa o risc d’exclusió, en canvi, són el doble.
Més de la meitat dels instituts públics de Catalunya avui no ofereixen servei de menjador; són 310 instituts públics, 33 dels quals de màxima complexitat. A Barcelona on sí que s’ha recuperat el servei a tots els instituts públics, això ha suposat doblar les beques menjador als i les adolescents.
Malgrat l’increment del pressupost en beques menjador els darrers anys i les mocions al Parlament i a ajuntaments del país a favor de la universalització, segueix pendent una resposta estructural planificada amb un full de ruta cap a un model universal i gratuït per al temps educatiu de l’espai migdia, com ja han implementat a Suècia, Estònia, Londres o Gal·les.
6.Promoure oportunitats de joc i trobada a l’espai públic, als centres educatius i altres equipaments comunitaris transformats i oberts
En educació 360, més enllà de les activitats organitzades, i tal com reclama el Comitè dels Drets de l’Infant de Nacions Unides, és fonamental també fer realitat el dret al lleure i al joc. Afavorir temps i espais per oportunitats més espontànies en el temps lliure. Això ens faria apropar-nos a la recomanació de l’OMS d’una hora al dia de joc actiu i activitat físico-esportiva per al bon desenvolupament. Avui només ho compleixen un terç dels infants i adolescents catalans i amb tendència a la baixa.
Per tot això és clau comptar i facilitar els usos lúdics i comunitaris de l’espai públic (entorns i carrers escolars als parcs i places, segurs, pacificats i naturalitzats). També de bressols, escoles i instituts, -en especial, patis reverdits, les biblioteques o els gimnasos oberts més enllà de l’horari lectiu. Igualment, altres equipaments públics amb propostes pels infants i adolescents i també de lleure en família i com a refugis climàtics.
Dignificar, adaptar i cuidar l’espai i els equipaments públics com a infraestructura social és una condició per avançar en ciutats, pobles i barris educadors i jugables. Són actuacions que caldria prioritzar en els Plans de Barris i Viles.
De la cultura dels ajuts puntuals dispersos a la garantia de drets des de les polítiques públiques
Quan defensem universalitzar el lleure educatiu estem parlant d’assegurar que tothom qui vulgui pugui gaudir d’oportunitats educatives foraescola amb altres nens, nenes i adolescents sense les diverses barreres que ara ho impedeixen.
En un moment on el debat educatiu és tan viu, aquesta visió no pot quedar-ne fora com una qüestió a l’ombra, perifèrica i de l’àmbit privat de les famílies.
Tenim el reconeixement del dret, experiències locals i comunitàries, evidències del seu valor educatiu i social i un consens social i parlamentari amplíssim i transversal. Ens falta la voluntat política de fer aquest salt: passar d’una cultura dels ajuts puntuals en un àmbit privat on les famílies fan bonament el que poden, a ser matèria de política pública amb la garantia d’un dret.
Així aconseguirem que el lleure educatiu deixi de ser un luxe o un dret de segona. Que no depengui del codi postal o de la família que t’ha tocat. Tot això és clau per a la millora educativa i per la reducció de les desigualtats.
Ens hi juguem una societat més justa des de la infància, un present i un futur més cohesionat i democràtic, i unes persones i comunitats més capaces de conviure i afrontar col·lectivament els reptes.
*Transcripció de la compareixença de Maria Truñó al Parlament de Catalunya.
