Jordi Còdol
El retrocés de l’ús social del català obliga a passar d’una lògica de victimisme a una lògica de possibilisme i a anar més enllà de l’educació. La llengua ha de poder vincular-se a reforços positius, a experiències significatives i a persones que ens importen. Fer que sigui més accessible, present i desitjable.
Ho constaten la professora de llengua Rosa Clar, directora d’un institut de màxima complexitat, l’emprenedor i expert en multilingüisme Tayssir Azouz, d’origen tunisià i que va aprendre la llengua entre el Rosselló i la Garrotxa, l’estudiant de Treball Social Hatim Azahri, president de l’Associació Joves Units del Poble-sec i patró d’Equitat.org, i la sociòloga Elena Sintes, referent de llengua d’Equitat.org. Tots han compartit estratègies per millorar la llengua a l’educació al webinar “Què més podem fer pel català?”, moderat per la periodista Laura Tapiolas.
El català continua sent àmpliament conegut i l’escola és imprescindible, perquè es manté com la principal eina de capacitació de la llengua. Però amb una base demogràfica més estreta, menys presència social i més dificultats per mantenir-se com a llengua de relació habitual i entre iguals, acaba retrocedint. En alguns entorns educatius i al carrer i, especialment entre els joves.
Com explica Sintes, hi ha un desencaix cada vegada més gran entre les competències que dona l’escola i l’ús real entre els alumnes. El 20,9 % d’infants i adolescents no tenen cap contacte actiu amb el català fora de l’escola. Per tant, un centre no pot compensar tot sol la pèrdua de presència social.
“Com que estimava l’escola, estimava la llengua”
En Hatim, que no té el català com a llengua materna, parla de la importància del vincle amb l’escola com a porta d’entrada al català. “Em vaig trobar amb dues grans mestres que van aconseguir que l’escola fos amable”, explica. “Estimava l’escola i, en conseqüència, la llengua”.
Ver esta publicación en Instagram
També apunta una cosa molt poderosa pel que fa a la relació amb una llengua que no era la seva: “guanyar dos cops el concurs de poesia en català em va reafirmar una cosa molt profunda, m’estan reconeixent públicament en un idioma que no és el meu”. “Hem d’aconseguir una lectura no només d’utilitat de la llengua, sinó d’estima”. En aquest sentit, en Tayssir afegeix que el fet que, mentre aprenia la llengua els seus interlocutors es mantinguessin en català i no li canviessin de llengua “va reforçar la meva autoconfiança”.
“Quan tenen totes les oportunitats per utilitzar el català, l’utilitzen”
Des de l’àmbit escolar no amaguen la preocupació pel retrocés en l’ús a l’aula, els passadissos o al pati. Sobretot perquè fa evident que el català és, eminentment, percebut com una llengua acadèmica. “Un os dur”.
Aquesta realitat es fa especialment evident a la secundària, on tocaria focalitzar esforços, i sobretot pel que fa a la pràctica oral, que és la que més té a veure amb la confiança necessària per parlar una llengua. La directora de l’Institut Tordària, Rosa Clar, apunta algunes polítiques i pràctiques amb un impacte rellevant per millorar el vincle i la normalització lingüística.
D’una banda les aules d’acollida. “Una gran eina d’amor, respecte, tolerància i oportunitats”. De fet, Clar és taxativa: “Quan tenen totes les oportunitats d’utilitzar el català cara enfora, quan es poden explicar com a persones i no només com alumnes, també l’utilitzen”.
Concreta per exemple iniciatives que porten els joves de secundària a fer xerrades sobre la seva experiència als infants de primària, obres de teatre obertes a la ciutat, treball amb altres centres educatius o presentacions de demandes a l’ajuntament. “S’obliden que estan utilitzant el català, fan servir l’eina per comunicar-se i ho fan molt bé”.
“L’escola és central però a fora es juga un paper monumental”
Tant des del testimoni personal de qui ha adoptat la llengua catalana, com des de la visió de la sociologia, la conversa va constatar com l’ús de la llengua té sobretot a veure amb aspectes vivencials. “Una llengua no s’imposa emocionalment, sinó que s’habita”, resumeix en Tayssir. D’origen tunisià, després d’uns anys als Estats Units, va acabar a la Catalunya Nord. “Per mi el català va començar a prendre una dimensió i un sentit a partir del moment que es va convertir en una manera per connectar amb els altres”, a través d’expressions humanes com l’humor, la cultura i sobretot les formes d’entendre el món.
Tant en Hatim com en Tayssir parlen de les seves experiències amb el món de l’esport, el rugbi en el primer cas i la muntanya en el segon, com un espai on aprofundir i estrènyer la relació amb la llengua. “Estàs compartint una passió i, per tant, sembles llavors en un terreny fèrtil”.
Més ambició en les polítiques comunitàries
Fer possible que la llengua sigui present en aquests espais passa per polítiques comunitàries més ambicioses, expliquen. Que permetin a les entitats socials, culturals, esportives o de lleure estar més en contacte amb els centres educatius. També perquè aquests centres tinguin una relació molt més directa amb tot el que l’entorn més immediat pot oferir als infants i joves.
Els Plans Educatius d’Entorn són una bona eina. La Rosa Clar demana que comportin també un empoderament de les persones del lleure, de l’esport o del menjador, amb més formació. En el cas de Tordera es farà des de l’àmbit municipal. L’entorn de migdia també el reivindica en Hatim. No només pel que representa educativament sinó perquè, pel que fa a la llengua, es pot donar amb referents que són molt més similars i propers als infants i joves.
