Catalunya no podrà comparar els seus resultats amb els d’altres territoris ni amb els de les edicions anteriors de PISA. És una situació greu, excepcional i francament difícil d’entendre, que el Departament d’Educació haurà d’investigar, explicar i corregir.
La mostra específica de Catalunya ha quedat invalidada després que s’exclogués de la prova més d’un 23% de l’alumnat seleccionat, molt per sobre del marge màxim del 5% que estableix l’OCDE. L’absència d’una part tan elevada de l’alumnat pot distorsionar fortament els resultats que es facin públics. Una situació inaudita.
La conseqüència principal és que es trenca una sèrie històrica que permetia observar l’evolució dels aprenentatges, comparar Catalunya amb altres països i analitzar si les distàncies augmentaven o es reduïen. Mònica Nadal, directora de recerca d’Equitat.org, reconeix que perdre aquesta possibilitat impedeix veure com avancem o no avancem en relació amb altres països del nostre entorn i amb nosaltres mateixos, però sobretot “permet entendre millor on són els problemes, com avancem en l’assoliment d’estandards internacionals i aprendre d’altres països que en condicions semblants obtenen resultats diferents”.
Catalunya no es podrà comparar amb altres territoris ni altres anys a PISA. Una situació alarmant que és urgent revisar i corregir, però que no pot servir d’excusa.
Fa temps que el problema està diagnosticat i denunciat: el sistema no corregeix desigualtats i falten decisions. https://t.co/eZWWoipCy9
— Equitat.org (@equitatorg) July 24, 2026
Sabem què haurien dit els resultats de PISA
Com explica Francesc Pedró, director de l’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026, PISA 2025 no hauria anat bé. “Els resultats tampoc podien ser gaire diferents del que havien estat tres anys enrere. Les tendències en les avaluacions de PISA normalment mostren línies ascendents i línies descendents, però no mostren canvis radicals en un cicle de tres anys”. “Si un país està situat en la mediocritat, el més probable és que tres anys després continuï en la mediocritat”.
Ara bé, no poder-nos comparar no significa que desconeguem la situació. Tampoc no hi havia motius per esperar una millora substancial respecte de l’edició anterior. Pedró recorda que els resultats educatius no acostumen a canviar radicalment en un període de tres anys i que, més enllà de PISA, les avaluacions catalanes i estatals ja mostraven “el deteriorament progressiu dels aprenentatges dels alumnes”. La seva conclusió és clara: “No podíem esperar gaire bons resultats”.
“Si de l’anterior PISA a ara no hem fet res diferent, no sé què esperàvem que sortís”
Després dels mals resultats anteriors, dels informes d’experts i de les diagnosis acumulades, es pregunta: “Si de l’anterior PISA a ara no hem fet res diferent, malgrat que hi ha hagut altres informes que han assenyalat on estaven les mancances, no sé què esperàvem que sortís”. El problema, per tant, no és la manca d’informació, sinó la dificultat per convertir-la en prioritats polítiques, pressupost i acció.
Relacionat: descarrega el resum executiu de l’Anuari de l’Educació 2026
Des de l’anterior edició de PISA s’han publicat dos grans informes d’experts i dos anuaris amb diagnosis i propostes. Però no hi ha hagut cap canvi estructural de l’abast dels que han permès a altres països capgirar els seus resultats. Recuperar una participació fiable en les pròximes proves és imprescindible, però encara ho és més evitar que aquesta crisi paralitzi l’agenda de transformació.
No pot ser una excusa per a l’immobilisme educatiu
Aquest afer, doncs, no pot convertir-se en una excusa per ajornar les decisions que el sistema educatiu sabem que necessita més enllà d’aparèixer com cal a les proves. Perquè, encara que aquesta vegada no disposem d’una fotografia internacionalment comparable, fa temps que sabem quins són els principals problemes de l’educació catalana i quines polítiques caldria impulsar per afrontar-los. L’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026 detalla diverses propostes.
“Si inverteixes més en els que més ho necessiten, aconsegueixes fer pujar la mitjana del país”
La primera prioritat ha de ser reformar el finançament dels centres. Un sistema amb un alumnat cada vegada més divers i amb necessitats més complexes no pot distribuir els recursos principalment segons el nombre d’estudiants. Cal finançar d’acord amb les necessitats i garantir més docents, especialistes i professionals de suport als centres que concentren més vulnerabilitat. Pedró ho resumeix així: “Si inverteixes més en els que més ho necessiten, aconsegueixes fer pujar la mitjana del país”. Fins ara, afegeix, una part important de la insuficiència de recursos s’ha compensat amb “la dedicació i el voluntarisme dels docents”, una situació que no és sostenible.
La segona prioritat és apostar decididament per l’educació primària. Millorar els resultats als quinze anys exigeix intervenir molt abans, garantint que tot l’alumnat arribi a secundària amb les competències bàsiques consolidades. Això implica detectar dificultats de manera precoç, atendre millor els diferents ritmes d’aprenentatge i reforçar els equips amb educadors, psicopedagogs, integradors socials i altres perfils professionals.
La tercera és protegir la continuïtat de les trajectòries educatives. El sistema ha d’evitar que les dificultats acumulades durant la primària es converteixin en desconnexió, repetició o abandonament a la secundària. Per aconseguir-ho, cal estabilitzar els equips dels centres vulnerables, reforçar l’acompanyament de l’alumnat i millorar la coordinació entre etapes.
“Podem passar sense PISA, però no podem passar ni un dia més sense posar en marxa les polítiques que calen”
També cal repensar l’avaluació perquè sigui una eina de millora i no una nova font de pressió. Un estudi recent, basat en una enquesta a 852 docents i 68 entrevistes en profunditat, proposa reduir la càrrega lectiva, augmentar el personal administratiu, incentivar la formació, impulsar xarxes d’aprenentatge, reforçar el suport de la inspecció i distribuir els recursos segons les necessitats dels centres.
Nadal ho sintetitza amb contundència: “Podem passar sense PISA, però no podem passar ni un dia més sense posar en marxa les polítiques que calen”. Catalunya necessita saber què ha fallat en l’aplicació de la prova i garantir que no torni a passar. Però no necessita esperar una nova classificació internacional per començar a actuar. Els problemes estan diagnosticats i les principals solucions també. El repte és assumir que no decidir té conseqüències: més desigualtat, més dificultats per recuperar els aprenentatges i un sistema educatiu de menys qualitat.
