El 10 de novembre Equitat.org vam presentar, juntament amb l’editorial Graó, el número 10 de les revistes 0-6, 6-12 i 12-18 dedicat a “Identitat docent: valor i compromís professional”. Ho vam fer organitzant l’acte “És possible un compromís de país amb la professió docent?” al Hub Social Barcelona. Els docents són una professió sotmesa cada vegada a demandes més complexes, i reforçar-la és indispensable per avançar en equitat i garantir una educació de qualitat. Però, per on comencem a construir un compromís de país?
Enric Prats, professor de Pedagogia a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, i Raül Manzano, mestre llicenciat en Ciències de l’Educació i membre de la FMRP, van iniciar el debat posant sobre la taula una paradoxa difícil d’ignorar. Per una banda, la gran majoria del professorat està satisfet amb la feina que fa i, alhora, l’estrès no para de créixer.
A Catalunya, el percentatge de docents amb nivells d’estrès elevats ha passat del 7% el 2018 al 14% el 2024. El 38% assenyala la gestió de la diversitat i l’equitat com a font d’estrès, quan la mitjana europea és del 23%, i només el 15% dels docents nous accedeixen a programes d’inducció, davant del 38% a la Unió Europea.
Si els obstacles i les càrregues creixen i els suports no ho fan al mateix ritme, el malestar desemboca en desafecció i abandonament: “El compromís es manté, però es veu afectat per les condicions i per un context que pressiona legitimament”, explicava Enric Prats. “Això no fa més que reflectir les tensions i la desorientació que trobem en altres fenòmens fora del sistema educatiu”, va afegir Prats.
Malgrat tot, mirant portes endins de l’escola hi podem trobar moltes iniciatives. A dins les aules hi ha codocència, observació entre iguals, claustres convertits en comunitats de pràctica i equips que acullen qui comença. “Vam buscar cinc línies d’actuació per articular un compromís de país”, explicava Manzano.
A partir del que s’ha publicat als tres números de les revistes, Enric Prats i Raül Manzano, proposen 5 eixos vertebradors:
- Prestigi i dignificació de la professió docent
A les enquestes, la professió docent es manté estable en un prestigi social mitjà-alt, però el professorat sent que la societat no la reconeix prou. “De què parlem, doncs, quan parlem de prestigi? De confiança en el sistema i de reconeixement per part de l’administració”, afirmava Prats. Manzano hi va afegir la dignificació de totes les etapes, també la de 0 a 6 anys, i unes condicions de treball equivalents a les funcions complexes que avui assumeixen els docents.
“El prestigi i el reconeixement s’han de guanyar, i això no és fàcil”
- Formació i model d’accés a la docència
La inducció és un dels aspectes que el monogràfic treballa més, a partir de l’experiència de tres docents que han passat pel programa Sensei a infantil, primària i secundària. L’entrada acompanyada a la professió, amb mentoria, reflexió sobre la pràctica i comunitats de pràctica, és molt ben valorada. Prats va demanar no carregar totes les tintes en la formació inicial, perquè té un impacte molt diferit. Per això va proposa posar més el focus en una formació continuada arrelada al projecte de centre i al desenvolupament professional.
“Si fem un canvi avui a la formació inicial de mestres, l’impacte serà d’aquí a deu anys”

- Democràcia i col·laboració entre docents
Manzano ho defineix com “el rovell de l’ou”: una cultura institucional de col·laboració i lideratge distribuït. Hi entren la codocència, l’observació entre iguals i els claustres convertits en comunitats de pràctica. Són pràctiques molt pròpies de l’escola que també s’haurien de donar a conèixer fora.
“La democràcia exigeix temps i espais”
- Inclusió
La inclusió no pot recaure en la responsabilitat individual del mestre. Ha de ser un compromís de tota la comunitat educativa i s’ha de treballar coordinadament amb salut i serveis socials. Si recau només en qui és a l’aula, va dir Manzano, és pràcticament impossible. Prats hi va afegir que no n’hi ha prou amb els recursos.
- Complicitats i aliança amb les famílies
L’aliança educativa amb les famílies i la comunitat: cal que les famílies siguin coneixedores, responsables i corresponsables, perquè sense aquesta entesa és difícil fer una educació coherent. Alhora, aquestes complicitats comencen pel prestigi, la confiança i una relació democràtica, i també per un professorat que cregui en el que fa.
“Sense les complicitats amb famílies i comunitat és impossible construir res”
Cap d’aquests eixos no és nou i, si no van acompanyats d’una transformació més àmplia del sistema, tenen poc sentit. La política docent no és una peça aïllada: és una condició per millorar els aprenentatges i per sostenir una escola pública equitativa i de qualitat.

Mercè Terès


