Mònica Nadal
L’Anuari de l’Educació a Catalunya no és una publicació més. Vol ser una eina de país per entendre què està passant al sistema educatiu i, sobretot, per orientar cap on ha d’anar. En un context de soroll, d’incertesa i de relats sovint simplificadors, disposar d’una lectura rigorosa i sostinguda en el temps és imprescindible.
El repte de fons és clar i no ha canviat: garantir que l’escola compleix la seva funció essencial, que no deixa ningú enrere, que ofereix oportunitats reals a tothom, especialment a aquells infants i joves per als quals, sense l’escola, progressar és molt més difícil. Aquesta és la veritable garantia de qualitat d’un sistema educatiu. Tot el que fem —anàlisi, diagnòstic i proposta— respon a aquest objectiu.
Avui l’esforç per generar i obrir dades encara és insuficient.
Vint anys després de la primera edició, l’Anuari de l’Educació a Catalunya reafirma el valor d’avaluar de manera continuada. Sense aquesta mirada sostinguda, el debat educatiu queda atrapat en impressions, urgències i titulars. Això exigeix una base sòlida: indicadors consistents i dades de qualitat al llarg del temps. Sense dades, no hi ha diagnòstic. Sense continuïtat, no hi ha comprensió. I sense tenir-hi accés, no hi ha sistema que aprengui.
Per això és tan important que les administracions facin un salt clar en la generació i obertura de dades: dades rellevants, fiables i accessibles perquè puguin ser analitzades per la recerca i per la societat civil. Avui, aquest esforç és encara insuficient i això limita la capacitat col·lectiva d’entendre i millorar el sistema en el moment en què més ho necessitem.
El coneixement no és propietat d’uns pocs: és una infraestructura pública.
El coneixement que se’n deriva no és únic ni definitiu: és una lectura, necessàriament parcial, d’una realitat complexa. És precisament per això que cal que sigui compartit, contrastat i discutit. Com més mirades rigoroses hi hagi, més robust serà el sistema. El coneixement no és propietat d’uns pocs: és una infraestructura pública.
Aquesta mirada sostinguda ens permet fugir de dues trampes igualment estèrils: el catastrofisme, que ignora els avenços, i el cofoisme, que ignora els reptes. El sistema educatiu català ha avançat —i molt—, però aquests avenços no són irreversibles ni resolen per si sols les desigualtats persistents. Entendre això exigeix combinar perspectiva i exigència.
- Relacionat: L’Anuari de l’Educació a Catalunya
L’Anuari de l’Educació a Catalunya vol ser un instrument realista i pragmàtic, perquè s’arrela en dades i experiències, però també ambiciós, perquè no renuncia a orientar el sistema cap al que volem arribar: una educació a l’alçada del país i vol fer-ho des de la convicció que el coneixement rellevant no es produeix en solitud ni des de despatxos tancats, sinó en diàleg amb els qui fan possible l’educació cada dia.
L’expertesa prové de la recerca però també de la pràctica i la gestió del dia a dia.
L’Anuari és, per definició, una obra col·lectiva. No només perquè nombrosos experts participen en l’elaboració de capítols, sinó perquè es construeixen i es contrasten en seminaris amb centenars d’actors diversos del sistema: docents, equips directius, inspecció, administració, agents locals i socials. Aquesta és la base del projecte. L’Anuari parteix d’una idea clara: l’expertesa prové de la recerca però també de la pràctica, de la gestió i del dia a dia dels centres i dels serveis educatius. El coneixement que no dialoga amb aquesta realitat té poc recorregut. Per això l’Anuari ha fugit sempre del coneixement de torre d’ivori: és un coneixement que es construeix amb els actors i retorna als actors, amb la voluntat explícita de ser útil.
Això implica també una manera d’entendre la responsabilitat del coneixement. No n’hi ha prou amb analitzar, cal prendre posició, formular orientacions i proposar camins, fins i tot quan la informació no és completa. Els reptes del país no poden esperar diagnòstics perfectes. No podem explicar-ho tot a posteriori. Entre l’anàlisi i l’acció hi ha un espai que cal ocupar amb propostes fonamentades, debatudes i assumides. Això també és rigor.
Els anys han demostrat que aquest enfocament és útil: moltes de les propostes formulades han contribuït a orientar el debat i, en alguns casos, l’acció. Aquest és el valor d’un coneixement que s’exposa, es contrasta i es posa en joc.
Volem contribuir a un sistema educatiu més just, més sòlid i més capaç.
Així, amb aquestes línies volem expressar també el nostre agraïment a la generositat dels col·laboradors que han participat en l’Anuari al llarg d’aquests vint anys, tant en la publicació com en les desenes de jornades, debats, taules rodones i tallers que hem organitzat des de la primera edició.
En aquest marc, la direcció de l’Anuari té una funció clau. No es tracta només d’encarregar, sumar i cosir aportacions. Es tracta de construir una lectura, d’ordenar la complexitat, de fixar prioritats i de proposar un relat que ajudi a entendre on som i cap on podem anar. Així ha estat des de la primera edició dirigida per Xavier Bonal, passant per les contribucions de Ferran Ferrer, Miquel Martínez, Francesc Pedró i Josep M. Vilalta, fins a les aportacions de César Coll, Jordi Riera, Aina Tarabini o Margarita León, amb la codirecció de Bernat Albaigés en diverses etapes. Aquesta funció —fer sentit— és tan important com les dades o les propostes.
Aquest és, en última instància, el compromís de l’Anuari: contribuir a construir un sistema educatiu més just, més sòlid i més capaç, al servei dels infants i joves, dels professionals que el sostenen, de les administracions que el governen i d’una societat que necessita una escola a l’altura dels seus reptes.
