“Avui l’educació no ho pot fer tot, però sí que pot reconduir la seva desigualtat”

El proper mes de juny es publicarà una edició molt especial de l’Anuari de l’Educació a Catalunya. L’Anuari celebra els vint anys i es convertirà en una cita fixa anual de radiografia de l’educació. 

Dues dècades d’anàlisi dels principals indicadors del sistema ofereixen una visió molt valuosa per entendre, actualment, l’estat de l’educació a Catalunya. Parlar, i sobretot decidir, a partir de les dades, és indispensable. Però quan encara cueja la crisi de resultats, es fa sentir el malestar docent i el debat educatiu continua encès, és més valuós que mai.

En parlem amb Miquel Àngel Alegre, cap de projectes d’Equitat.org, referent de polítiques educatives i codirector de l’Anuari de l’Educació a Catalunya, juntament amb Francesc Pedró.

• Després de vint anys l’Anuari de l’Educació a Catalunya fa un canvi. Per què?

Ens mou sobretot la voluntat de conèixer què està passant. Com més puguem activar aquest coneixement, com més actualitzat i amb més freqüència el puguem mobilitzar, millor. Fins ara ho podíem fer cada dos anys, i a la pràctica els principals indicadors cada quatre. Ens interessa aprendre i orientar polítiques amb una mirada a curt termini, que es va acumulant en perspectiva però permetent un balanç profund any rere any.

• Això vol dir que es parla molt d’educació, però amb massa poc rigor?

Sí, suposo que el debat educatiu està molt contaminat en molts sentits. Hi conviuen arguments amb un cert fonament, arguments deliberadament tendenciosos i arguments de peu de carrer que no tenen ni fonament ni tendenciositat, però també hi aporten. L’Anuari ha d’enfortir la primera part, arguments que no són aliens a l’actualitat educativa però amb voluntat de posar-hi llum i alimentar el debat.

• Això ho feu capitanejat per tu, amb el Francesc Pedró i al costat de diverses mirades també molt rellevants. Quin és el valor de les veus dels capítols?

Tenim fam de coneixement i necessàriament ha de ser compartit. Les veus que normalment anem a buscar venen de l’expertesa acadèmica, amb visió de compromís i aplicació, i busquem gent de peu de carrer amb visió de perspectiva i fonament. Des d’un i altre lloc intentem aportar coneixements sobre temes concrets, reals, però que obrin noves llums per entendre què passa. Quan fem encàrrecs sobre la formació del professorat, per exemple, interessa gent de la docència però que alhora hagi pogut pensar i contribuir al debat de polítiques. I quan volem parlar de volums d’inversió educativa, volem experts sobre això però també que ens parlin del vincle entre aquestes prioritats sobre paper i el que passa a l’aula. Necessitem experts aplicats i aplicats experts. 

“Un dels punts febles de l’ecosistema educatiu és que cadascú va per la seva banda. L’Anuari vol contribuir a evitar-ho”

• Això demostra que aquests dos mons sovint plantejats com a antagònics, no estan tan allunyats?

Jo diria que sí que ho estan bastant. Nosaltres intentem fer aquesta funció de selecció d’experts i, un cop feta, portar aquests dos perfils a un espai d’argumentació comuna. Però no ho fa molta gent. Un dels principals punts febles de l’ecosistema educatiu és que cadascú va per la seva banda. Mires quines són les aportacions més en l’acadèmia i continuen sent una mica marcianes sobre com s’aterren a les aules. Els professors també parlen de les seves problemàtiques molt amb la visió més micro, que és normal però no és sistèmica. Les inèrcies professionals de cada col·lectiu van com van i una de les missions de l’Anuari és contribuir a gestionar aquests espais.

“La principal transformació del sistema educatiu ha estat comptar cada cop amb més alumnes i durant més anys, i el principal sotrac ha estat no garantir-los els mateixos aprenentatges”

• Quin ha estat el sotrac més rellevant pel sistema educatiu dels darrers vint anys?

Ha estat efectiu en donar oportunitats de transició, en allargar les trajectòries i fer que els alumnes que hi entren s’hi mantinguin un cert temps, malgrat poder tenir una situació  complexa. Ho veiem en l’augment de l’escolarització a l’ESO o creixentment a la postobligatòria. En canvi, el sistema educatiu no ha estat capaç d’oferir les mateixes oportunitats en resultats d’aprenentatge, de garantir per a tothom els mínims per una certa garantia. Hem continuat mantenint polítiques i nivells d’inversió com si la realitat no fos més complexa. 

“Les diferències de resultats entre centres molt i poc complexos s’haurien de reduir a més de la meitat en menys de 4 anys”

• Quin seria l’horitzó ideal d’equitat, d’excel·lència educativa? 

Que l’origen social marqui poc o gens les trajectòries. Es veu en les desigualtats de resultats, per exemple, entre centres amb molta o poca complexitat, que fa 10 anys que no es redueix. A quin ritme? A PISA, en què ara hi ha diferències equivalents a dos o tres cursos, s’ha de poder reduir a un curs en menys de quatre anys. Ara mateix els joves més pobres abandonen els estudis sis o set vegades més que els rics. Es tracta d’anar reduint aquestes desigualtats. Això no implica que els que van millor s’equiparin als que els va pitjor sinó al revés, que els que estan pitjor facin dos o tres passos endavant per cada nou pas que facin els que els va millor.

“L’increment d’inversió educativa no ha seguit el ritme de les necessitats que ha generat el sistema”

• El darrer Anuari deia que amb l’escola no n’hi haurà prou. Aquest posa més el focus en la complexitat dels centres i els seus entorns?

Sí, ens preguntem què pot fer la política educativa per adreçar les problemàtiques socials. És a dir, el sistema educatiu, els recursos i inversions educatives no ho poden fer tot, però poden fer molt. Explotem tot el que la política educativa pot arribar a fer. No només escolar, però sí més estrictament educativa. Això passa per entendre com es defineix la vulnerabilitat educativa dels centres, quins recursos de professorat i personal s’hi adrecen, com es finança en clau d’equitat, com aquests centres treballen amb l’entorn per transformar-se i tenir més recursos d’acompanyament i orientació… L’educació no ho pot tot, però sí que pot reconduir la seva desigualtat de base i és on cal posar les banyes per afavorir oportunitats en els aprenentatges i en les trajectòries.

“El problema és que l’origen social marca cada cop més els resultats, des de ja fa molt de temps i sense que s’estigui reduint”

• Sempre acabem als recursos, però què més ens estem deixant de fer, més enllà de posar més zeros al capítol d’educació del pressupost?

L’increment d’inversió educativa dels darrers 4 o 5 anys és notori, i està molt bé, però alhora no ha seguit el ritme del volum de necessitats que ha d’afrontar el sistema. El volum de necessitats no ha estat acompassat per l’increment dels pressupostos. De finançament mai n’hi haurà prou perquè els efectes de l’educació mai no s’acaben i quan ja s’hagi assolit un nivell de qualitat alt voldràs ser excel·lent, i després finlandès, i després Singapur i sempre voldrem ser millors en el que sabem fer. Però ara mateix el que és urgent és finançar millor, saber detectar on estan les necessitats per cobrir-les amb pressupost, que són alumnes, centres i entorns amb dificultats socioeconòmiques. Està claríssim en tots els indicadors.

Tradicionalment, ni a Espanya ni a Catalunya l’origen social marcava gaire els resultats i les trajectòries educatives. El problema és que cada cop el marca una mica més, des de ja fa molt de temps i sense que s’estigui reduint. El risc és que es produeixin nusos en les possibilitats de millora i això és el que ara mateix estem veient.

• I quines són les principals traves per desencallar-ho? Quina és la via ràpida per atacar això?

El principal problema és que el Departament d’Educació i el Govern de Catalunya mai s’han acabat de creure que són responsables de fer política educativa de veritat. El Departament d’Educació es concep a si mateix, i en general els diferents actors de la comunitat el veuen, com un actor que administra, que gestiona un munt de fronts. Governabilitat, malestar o benestar dels actors, salaris, com treballen amb els municipis, amb els serveis territorials… Bàsicament és un actor que gestiona un ecosistema, mai no s’ha concebut amb aquesta idea d’un actor que fa polítiques concretes amb una estratègia de millora documentable en un seguit de dimensions. Quan a nivell de discurs sí que ha tendit cap aquí, s’ha trobat en què no hi ha ni la cultura, ni la inèrcia, ni les estructures per poder-ho tirar endavant. Ara estem en aquesta situació.

“La Generalitat mai no s’ha acabat de creure que és responsable de fer política educativa de veritat”

Resoldre l’efecte de l’origen social o les desigualtats educatives demana una autèntica política de definir recursos i posar-los on calen, de manera estable, amb prou volum i consens dels actors. Si no, no hi ha una política que pugui desfer aquest nus. Ara mateix això no és fàcil d’aconseguir perquè hi ha molts fronts en la gestió que estan petant per tot arreu. A més a més hi ha una inestabilitat política en representacions parlamentàries que impossibilita tenir pressupostos i es van resolent necessitats reals com un tetris.

• Hi ha algun període històric o entorn geogràfic en què sigui escaient emmirallar-nos?

Si mirem els moments claus que a Catalunya han obert aquesta idea d’anar a fer política, una ofensiva política, amb els actors, jo crec que tot el moment del Pacte Nacional, de l’arribada a la Llei d’Educació, tot això va ser un moment d’efervescència en aquest sentit. No tant, però també l’ofensiva de país per l’èxit educatiu de fa uns deu anys, un intent de veure quines accions polítiques es poden alinear amb aquest objectiu comú. Es van aglutinar alguns sectors de la comunitat educativa i li sonava bé a molta gent. Espais més o menys conjunturals, com el Pacte contra la segregació, per exemple, seria un altre moment per afrontar una problemàtica focal, però amb molta aliança. Tenim exemples de que és possible. L’aposta, molt fonamentada, que per trencar el sostre de vidre de la qualitat has de desfer-te de les desigualtats l’han fet altres països. És costum citar el cas de Portugal, tot i que partia de molt més enrere a nivell de recursos.

“Per trencar el sostre de vidre de la qualitat, has de desfer-te de les desigualtats”

Irlanda, per exemple, venia de mals resultats a PISA, de molt abandonament, absentisme… A més a més amb una realitat público-privada que segons com s’assembla a la nostra. Ha fet una aposta molt forta per l’equitat i donar més recursos als centres que més ho necessiten, diagnosticant bé les seves necessitats i oferint un bon catàleg d’activitats. A través d’un programa que han anat avaluant any rere any han anat adreçant els resultats d’aquests centres i entorns. Ha reduït l’abandonament i està creixent a PISA.

“El que demanaria és un mínim comú denominador de la importància de l’educació a tots els grups”

• En el context actual com es pot guanyar políticament l’equitat?

És molt difícil. És diferent trobar la declinació d’equitat quan ja tens una cultura transversal que l’educació importa, en què tothom hi vol abocar recursos, tothom creu que és necessari. Això es veu en els països però també als municipis. El cas paradigmàtic és Viladecans, que ha fet sempre una aposta per l’educació a tots nivells i el va reenfocant. A nivell de país això no hi és. Primer cal insistir en aquesta idea, cuidem l’educació, i després la conjuntura del que es pot fer ja està més marcada per incerteses. No sóc super optimista, el que demanaria és un mínim comú denominador de la importància de l’educació a tots els grups i que es treballés legislatura a legislatura amb alguna estratègia. Si després s’han de fer negociacions més conjunturals perquè no hi ha pressupostos i perquè s’han de fer equilibris, doncs que es facin des d’aquesta idea estratègica.

“És normal que es generi malestar quan t’estan responsabilitzant d’uns mals resultats en un context en què et canvien les funcions, es complexifica l’alumnat i en canvi els recursos no canvien gaire”

• El malestar docent és propi del cas català o és propi del nostre temps?

No ho sabria dir. Crec que hi ha una part bastant dels signes dels temps, en un context en què el sentit d’educar es posa en crisi (perquè cada cop se li atribueixen més funcions, no perquè no es consideri important). Per tant, la sobrecàrrega al professorat és més evident i de vegades no hi ha darrere un acompanyament amb més recursos. Això és bastant transversal. Que es produeixi amb més o menys intensitat i en uns o altres en països dependrà justament de si la falta de recursos per compassar el canvi de composició de l’alumnat. Ha passat a França o a Portugal.

El professorat cada cop té més funcions, l’alumnat es complexifica i no hi ha els recursos necessaris. Això alimenta aquest tipus de mobilitzacions o malestar. A Catalunya tenim la tempesta perfecta, amb professorat que se li reformulen funcions, per tant, una certa crisi d’identitat professional, a l’hora un alumnat que s’està complexificant, recursos que no acompanyen aquest ritme i, alhora i molt important, una pressió per millorar resultats molt evident. Clar, és normal que es generi malestar quan t’estan responsabilitzant d’uns mals resultats en un context en què et canvien les funcions, es complexifica l’alumnat i en canvi els recursos no canvien gaire. 

“Si et fas competent en entorns més heterogenis, també tindràs més oportunitats individuals de progressar. El futur no va de nínxols sinó de compartir i conèixer”

• Discurs d’odi, desconfiança, regressió democràtica, polarització, vides més cares, menys capacitat familiars… Quin és el valor de l’educació, avui?

L’educació ha de poder fer valdre bàsicament dos espectres de valors: Primer, oportunitats. Si vas a l’escola i hi estàs molts anys i hi estàs aprenent, vinculat al centre, fent cas al professorat, participant a classe… Tindràs més oportunitats individuals. És bo per tu com a persona que busca el progrés individual, laboral, econòmic o social. Alhora, cohesió i generació de cultura de valors compartits que fan avançar el país. Llavors, tots dos d’alguna manera estan en crisi i l’única manera de defensar-los és sent conscients que no són excloents. Al contrari, sumen per les dues bandes. L’educació només podrà fer-se valdre si té els dos valors. El “salvi’s qui pugui” pot ser políticament tendenciós, però no hi ha res millor que pensar en una escola per a tothom. A més a més, si com a individu et fas competent en entorns més heterogenis, també tindràs més oportunitats individuals de progressar en el futur. El futur no va de nínxols sinó de compartir, conèixer i créixer en la diversitat.

• Amb quina dada dels darrers 20 anys et quedaries, per confiar en el sistema?

La idea que hem augmentat molt els nivells d’escolarització a la secundària postobligatòria i als estudis superiors. Ha contribuït a bona part de la modernització del sistema productiu i econòmic del país. Aconseguir una generació de persones més formades és bo pel progrés econòmic, social i laboral del país. Però això són indicadors globals i cal veure qui es queda pel camí, i que sistemàticament hi hagi col·lectius exclosos també és un llast pel progrés del país. No hi ha modernització política, social o econòmica si no s’aconsegueixen generacions més formades, i això també passa perquè no hi hagi col·lectius sistemàticament exclosos.

• Què veus més factible: Un finançament per fórmula, educació fins als 18 obligatòria, menjador universal, sisena hora…?

Estructuralitzar un nou sistema de finançament pot ser que no sigui tan fàcil, que encara estiguem uns quants anys batallant. Però posant aquest horitzó sí que aconsegueixes avançar en tots aquells recursos que van d’equilibrar condicions d’escolarització (educadors o tècnics d’integració, plans d’entorn… No tindrem pròpiament un sistema de finançament per fórmula, crec que això és un ideal de 10 anys, però la distribució s’hi anirà assemblant. Tampoc no veig molt lluny la possibilitat d’eixamplar l’educació obligatòria fins als 18 anys. Pot tenir força, ho estan fent altres països i no representa tant canvi. Tinc la sensació que no tardarem tants anys a veure-ho.

• I coses bàsiques en altres entorns educatius com menjador universal?

On són ara aquelles oportunitats que no són universals? En les extraescolars i l’estiu, en el temps de migdia, en el 0-3 i en la postobligatòria. I2 gratuït per a tothom és una manera d’acostar-t’hi. No sé quin arribarà abans però no els veig tan inassumibles, en dues legislatures perfectament es podria estar aquí si hi ha voluntat política. No seria una qüestió de recursos, si arribem al 6% d’educació n’hi hauria de sobres.