Laia Orozco
El proper 19 de maig més d’un centenar d’entitats i experts es reuniran al Hub Social de Barcelona per impulsar una estratègia d’Equitat Digital per a l’educació a Catalunya.
La digitalització està canviant la forma en com generem, accedim i consumim la informació i el coneixement. L’entorn digital condiciona la nostra percepció del que passa en el món i, fins i tot, la percepció que tenim de nosaltres mateixos. Que no és un entorn neutre, que el disseny tecnològic persegueix l’atenció i que els biaixos altoritmics alteren la nostra opinió, ja ho sabem. Està canviant com definim la nostra forma de pensar i homogeneïtzant opinions, amplificant missatges únics i arrossegant-nos cap un entorn més polaritzat. Cadascú compra la narrativa del seu bàndol, i el més greu és que se la creu pròpia.
Per això, avui, moltes de nosaltres ens preguntem si davant el poder dels grans oligopolis tecnològics, els ideals que volíem promoure en favor d’un desenvolupament econòmic i social que garanteixi el benestar comú és encara una possibilitat viable.
Tenim un gran repte: alimentar el pensament propi i creatiu, i fomentar opinions crítiques i informades. Qualitats que seran les més buscades i difícils de treballar, perquè necessiten d’agafar perspectiva, reflexionar sobre realitats individuals i generar converses que respectin diversitat d’opinions i recorreguts vitals. Però en l’entorn digital d’avui les converses i les formes de pensament són unidireccionals.
Algunes pensem que des de l’educació hi tenim (alguna) cosa a fer. Que és l’espai des d’on podem preparar a infants i joves perquè puguin ser ciutadans que participin sanament dels entorns digitals. Aprenent a navegar-hi, fins i tot, moldejar-lo d’acord a les seves necessitats. Malgrat això, durant molt temps hem trobat a faltar una visió de com volem que sigui aquesta educació digital. Una condició imprescindible per aconseguir una futura ciutadania crítica, per tal d’aconseguir-ho cal assegurar espais amb relacions que acompanyin a entendre.
L’educació no s’acaba a les parets de l’escola, i és fora d’aquesta quan es concentren els usos problemàtics de les tecnologies digitals.
Fa unes setmanes des de Brussel·les podia escoltar com des de la Comissió Europea es reclamava que l’educació liderés el diàleg sobre quin és el model econòmic que volem com a societat, però la realitat és que anem a remolc. Avui, els plans estratègics locals i internacionals es despleguen a la mercè dels interessos empresarials (i no em refereixo a la petita i mitjana empresa, sinó a la concentració del diner que cada vegada està en menys mans).
Estem enmig, i patint, una lluita geopolítica pel control tecnològic, amb estratègies de competitivitat europea que tan sols prioritzaran el benestar i la protecció digital si aquestes queden justificades amb una millora de la productivitat. Al nostre torn, comptem amb una una estratègia catalana de lideratge de la intel·ligència artificial que ha obviat totalment que qui pateix les conseqüències cognitives i socials dels biaixos algorítmics són els col·lectius tradicionalment exclosos: gènere, infància, vellesa i rendes baixes. Incrementant cada cop més les desigualtats socials que ja fragmenten la nostra societat.
A Catalunya comptem amb professionals, persones i institucions amb gran coneixement sobre com generar millors respostes a l’entorn digital.
Els nivells històrics de pobresa infantil que tenim al nostre país ens parlen de que molts infants i adolescents no poden disposar d’un espai garantit de lleure fora escola que n’asseguri un acompanyament socioeducatiu. Ens parlen de que moltes famílies no poden estar acompanyant als infants en el temps no escolar. L’educació no s’acaba a les parets de l’escola, i és fora d’aquesta quan es concentren els usos problemàtics de les tecnologies digitals.
Així doncs, qui està donant resposta als riscos que es troben infants o joves en els entorns digitals? Què passa si no hi ha un adult de referència amb qui compartir coneixement? Estem delegant la decisió en les mans del propi infant i, al mateix temps, incrementant la vulnerabilitat social que ja presenta.
Per tant, ara mateix lavenç tecnològic incrementa les desigualtats a costa d’explotar recursos naturals de forma insostenible. Una mangnífica aposta política, social i ambiental a favor de l’economia de la desigualtat. Però no ens podem permetre tirar la tovallola.
A Catalunya comptem amb professionals, persones i institucions amb gran coneixement sobre com generar millors respostes a l’entorn digital. Expertes en ciberseguretat, salut mental, desinformació o ètica tecnològica en són alguns exemples. Però per donar-hi resposta, cal anar coordinades les unes de les altres. La intel·ligència artificial condiciona la propagació de notícies falses i discursos d’odi i, al mateix temps, la soledat i la falta d’espais relacionals incrementa l’abús de les pantalles, ràpides interrelacions que ens indiquen que hem d’anar coordinades.
Si no actuem de forma conjunta, la situació actual és el caldo de cultiu perfecte perquè les infàncies i les adolescències siguin víctimes de la digitalització.
Una resposta conscient necessita que des dels entorns de salut, escolars, empresa, lleure i recerca es busquin solucions concretes a reptes complexos de forma efectiva.
I què bonic poder treballar en aquesta direcció amb una participació de més de 35 entitats del territori i assegurar-hi la veu directa d’infants, adolescents, docents i famílies perquè la problemàtica no són meres estadístiques, sinó vivències concretes que exemplifiquen una realitat que afecta el dia dia de totes nosaltres.
És per això que m’agradaria convidar-te el pròxim dimarts 19 de maig a la presentació de mesures per l’Equitat Digital en l’Educació a Catalunya. Ens acompanyen grans expertes internacionals amb qui visionar una estratègia pionera catalana, comptarem amb espais de discussió i articulació entre entitats assistents i diàleg polític entorn les mesures proposades.
