A Catalunya moltes famílies perceben com als seus fills i filles els costa parlar en anglès amb fluïdesa. Aquesta realitat sovint porta a començar a estudiar-lo molt aviat, fins i tot durant l’etapa infantil, a fer-ne durant més anys i, moltes vegades, a fer-ne també fora de l’escola. Però res d’això garanteix parlar-lo bé.
L’informe “Per què ens costa tant l’anglès?” demostra que, a Catalunya, dominar l’anglès no depèn de començar a estudiar-lo de ben petit ni fer-ho durant molts anys sinó, bàsicament, de la manera com s’aprèn.
Perquè al nostre entorn l’anglès té poca presència social. A més a més, quan som petits encara no tenim prou eines i competències per aprendre una llengua que no és la nostra. De fet, si ni tan sols no tenim un bon desenvolupament en la llengua materna, encara menys el podem tenir per una que no ho és.
Qualsevol llengua s’aprèn o bé per immersió lingüística o bé de manera explícita, amb algú que te l’explica. A Catalunya la immersió en anglès ni passa ni pot passar, perquè sinó difícilment podríem aprendre bé el català, i la via explícita requereix memòria, llenguatge i raonaments (que tenim quan som més grans).
Per tant, introduir abans l’anglès no suposa cap avantatge (a menys que visquem en un entorn amb molta exposició a l’anglès, és clar). Al contrari, començar abans pot convertir “l’anglès”, en una matèria repetitiva, feixuga o sense millores. Fins i tot provocar desmotivació. En canvi, és molt més útil fer una aposta forta per l’anglès quan tenim les condicions adequades. O sigui, no passa res per no fer molt d’anglès fins als 8-10 anys perquè, de fet, no és fins aquest moment en què l’aprenentatge per la via explícita és realment efectiu.
Què poden fer les famílies?
Davant d’aquest escenari, moltes famílies opten per les extraescolars. Poden ser útils, però també tenen límits evidents: no sempre hi pot accedir tothom i no sempre garanteixen un treball centrat en la comunicació, que és molt important.
Des de casa podem fer algunes coses per acompanyar l’aprenentatge que tenen un impacte molt rellevant.
1. Construir una bona base en la llengua de referència
Sembla una obvietat però no sempre ho tenim clar: És bàsic assegurar una base sòlida en la llengua materna. Comprensió lectora, vocabulari, capacitat d’estructurar idees o de reflexionar sobre el llenguatge… Són habilitats que podem reforçar tot explicant un conte o conversant durant un àpat, que es transfereixen directament a l’aprenentatge d’una llengua estrangera.
Quan aquesta base no és prou sòlida, l’aprenentatge de l’anglès és més lent, superficial i dependent de la memòria. Per això, reforçar el català, o la llengua de referència, no és anar en contra de l’anglès, sinó crear les condicions perquè es pugui aprendre millor.
2. Generar exposició real en el dia a dia
En un context amb poca presència social de l’anglès, qualsevol exposició suma.
Això pot passar per incorporar, des de ben petits i de manera natural, continguts en anglès: dibuixos animats, música o lectures senzilles, però també jocs, contes o petites rutines quotidianes amb paraules en anglès. No es tracta que ho entenguin tot, sinó que s’hi familiaritzin i que la llengua deixi de ser completament aliena. Aquí l’objectiu no és “aprendre anglès”, sinó començar-lo a reconèixer, a sentir-lo i a perdre-li la distància.
3. Donar-li sentit: que serveixi per a alguna cosa
L’aprenentatge és més sòlid quan té una funció. Buscar informació en anglès, llegir contes o còmics, jugar a jocs (de taula o digitals) o fer activitats senzilles com seguir una recepta o unes instruccions contribueix a construir un vincle més real amb la llengua.
4. Prioritzar la motivació més que la correcció
En les edats més primerenques, l’element clau no és la correcció, sinó la confiança. Una correcció constant pot generar inseguretat i frenar la participació. En canvi, un entorn on es poden equivocar sense pressió afavoreix que s’atreveixin a parlar i a experimentar amb la llengua.
A mesura que creixen —especialment a partir de cicle mitjà i secundària— sí que té més sentit introduir correccions, però sempre amb l’objectiu de millorar la comunicació, no de bloquejar-la.
5. Crear rutines sostingudes en el temps
Més que grans esforços puntuals, el que marca la diferència és la continuïtat. Petites rutines —llegir una estona, escoltar música, jugar o fer alguna activitat en anglès— poden tenir un impacte acumulatiu molt rellevant.
6. Acceptar que és un procés llarg
Finalment, és important ajustar les expectatives. Aprendre anglès en un context com el nostre requereix temps. Hi haurà moments de progrés i moments d’estancament, especialment durant l’adolescència.
Entendre això ajuda a reduir la pressió i a sostenir millor el procés.
Què es pot fer a l’escola?
Tot plegat també apunta a una idea de fons: el sistema actual té marges de millora importants en l’aprenentatge de l’anglès. Per això Equitat.org ha impulsat un informe elaborat per Elisabet Pladevall i un grup divers d’experts.
Proposen ajustar millor el moment d’inici de l’aprenentatge, concentrar més esforços en les etapes en què és més efectiu, reforçar la pràctica oral i reduir les desigualtats en l’accés a oportunitats d’aprenentatge. Tot plegat, però, requereix també més recursos: més docents o més hores disponibles per poder treballar en grups reduïts, més temps d’exposició real a la llengua i que tot això pugui arribar a tots els centres.
A nivell de centre, això es tradueix en algunes idees força compartides: generar més espais i oportunitats per parlar, treballar en grups més reduïts, i fer-ho de manera més forta a partir de cicle mitjà i superior. Alhora, connectar molt més l’anglès amb usos reals de la llengua.
En el fons, no es tracta tant de fer més anglès o de començar-lo abans, com de crear les condicions perquè realment es pugui aprendre.
