Deu àmbits per concretar un compromís de país amb la professió docent

Comparteix:

16/11/2026

Acompanyament als docents novells, temps per treballar en equip, plantilles estables i oportunitats de desenvolupament professional. Quines mesures poden donar contingut a un compromís de país amb el professorat?

El professorat de Catalunya manté un alt compromís amb l’educació i una elevada satisfacció amb la professió. Aquesta fortalesa conviu, però, amb un malestar creixent i amb uns nivells d’estrès que han augmentat els darrers anys. Molts docents continuen trobant sentit en la seva tasca, mentre perceben que no disposen de les condicions necessàries per exercir-la amb la qualitat que voldrien.

La complexitat de les aules i les demandes sobre els centres han crescut, però els suports, el temps i les estructures d’acompanyament no sempre han evolucionat al mateix ritme. Preparar la docència, fer seguiment de cada alumne, coordinar-se amb els companys o construir una relació amb les famílies requereix unes condicions que no poden dependre exclusivament de la disponibilitat i l’esforç individual dels professionals.

Preservar el compromís docent i promoure’n el benestar exigeix actuar sobre aquestes condicions. Encara som a temps de reforçar l’acompanyament, l’organització del treball i les oportunitats de desenvolupament perquè el professorat pugui sostenir una pràctica educativa de qualitat. És una qüestió que afecta directament la capacitat dels centres per millorar els aprenentatges i garantir l’equitat.

Disposem d’una base àmplia de coneixement per orientar aquesta resposta. La recerca, les dades de TALIS i l’experiència acumulada als centres assenyalen mancances i línies de millora sobre les quals hi ha coincidències importants: connectar la formació amb la pràctica, acompanyar l’entrada a la professió, garantir temps de treball col·lectiu, estabilitzar els equips i els suports, i reconèixer les aportacions professionals al llarg de la trajectòria. El repte és convertir aquesta diagnosi compartida en propostes concretes, amb responsabilitats, recursos i continuïtat.

Aquest va ser el propòsit de l’acte «És possible un compromís de país amb la professió docent?», organitzat per Equitat.org i Graó el 10 de novembre, en el marc de la presentació del monogràfic Identitat docent: valor i compromís professional. La trobada va reunir docents, direccions, universitats, moviments pedagògics, organitzacions educatives i Administració. 

La taula rodona, moderada per Laura Prat, docent de secundària i membre de Clam Educatiu, va reunir Judit Luz, docent novella; Albert Bayot, director de l’Institut Ticeris de Sarrià de Ter; Mar Hurtado, presidenta de Rosa Sensat; Elvira Borrell, professora de la UOC i exinspectora d’Educació, i Miquel Martínez, catedràtic de Teoria de l’Educació de la Universitat de Barcelona.  

L’objectiu era posar en diàleg el coneixement disponible i les diferents experiències del sistema, i identificar sobre quines mesures es podria començar a construir un acord.

Les aportacions permeten dibuixar una primera agenda en deu àmbits, que resumim en 10 punts a continuació. És una base de treball per concretar les decisions que haurien d’assumir el Govern, les universitats, els centres i els altres agents implicats. Un compromís de país ha de permetre avançar des del reconeixement dels problemes cap a unes condicions efectives per exercir la docència amb qualitat.

1. Acollida pedagògica i inducció amb continuïtat

Qualsevol docent que s’incorpori a un centre hauria de trobar una persona de referència, informació sobre els grups i un traspàs dels aprenentatges treballats i dels criteris d’avaluació. Aquesta acollida pedagògica ha d’arribar també a les substitucions i a les incorporacions durant el curs. “Sentia que tot el que passava ho havia de resoldre jo sola”, compartia Judit Luz, docent novella. “La universitat m’ha ensenyat com he de ser com a docent, però arribes a l’aula i tot és molt diferent.”

Per al professorat novell, cal anar més enllà i garantir una inducció: un procés sostingut de formació i suport durant els primers anys, amb mentoria, observació de la pràctica, docència compartida i espais de reflexió. 

El Departament ha de donar continuïtat a aquest acompanyament aprofitant els aprenentatges del programa SENSEI, amb la participació dels centres i les universitats. Les persones mentores necessiten preparació i temps reconegut per exercir aquesta funció.

2. Temps professional i reducció de la càrrega burocràtica

Planificar conjuntament, contrastar dificultats o analitzar com està aprenent l’alumnat són activitats essencials de la feina docent. Han de disposar de temps efectiu dins de l’horari professional, amb una atenció específica a les necessitats de coordinació de secundària.

«Els projectes educatius necessiten equips que puguin construir confiança, acordar criteris i consolidar pràctiques»

Aquests espais han de tenir una finalitat pedagògica clara i no quedar absorbits íntegrament per qüestions administratives. L’observació entre iguals i la docència compartida també poden formar part d’aquesta organització del treball.

En paral·lel, l’Administració ha de revisar els encàrrecs documentals que trasllada als centres i simplificar els que no aporten valor. Disposar d’eines digitals àgils per elaborar informes o gestionar plans individualitzats ha de permetre recuperar temps per a l’acció educativa.

3. Estabilitat dels equips i continuïtat dels projectes

Els projectes educatius necessiten equips que puguin construir confiança, acordar criteris i consolidar pràctiques. Una rotació elevada obliga a reconstruir una part d’aquesta feina cada curs i dificulta el sentiment de pertinença dels professionals. “Durant el curs ens construïm, a l’estiu ens desconstruïm i al setembre ens tornem a construir”, denunciava Isabel Balaguer, vicepresidenta d’AXIA. 

Cal revisar els mecanismes de provisió de llocs de treball perquè incorporin la necessitat de continuïtat pedagògica, conjugant els drets professionals amb les necessitats dels projectes de centre.

Una qüestió a abordar és el marge de les direccions per vincular una part de la plantilla al projecte educatiu. Els mecanismes concrets requereixen debat entre Administració, direccions i representació sindical, amb criteris i garanties. El punt de partida és preservar les capacitats col·lectives que els equips han construït.

4. Lideratge distribuït i tutoria compartida

Una direcció necessita coordinacions que connectin equips, nivells i departaments, recullin necessitats i sostinguin els acords pedagògics. “Un centre democràtic no consisteix només a votar-ho tot. Exigeix que tothom pugui participar en debats informats i de qualitat, contribuir a les decisions i assumir la responsabilitat de portar-les a la pràctica. Això implica construir un equip que comparteixi criteris, prengui acords i es comprometi a fer-los efectius”, afirmava Albert Bayot. Distribuir el lideratge exigeix funcions definides, temps i reconeixement professional, ajustats a la dimensió i l’organització de cada centre.

Aquesta responsabilitat compartida també pot reforçar el seguiment de l’alumnat. Els models de tutoria compartida distribueixen l’acompanyament individual entre diversos docents, que assumeixen alumnes de referència i es coordinen per donar-hi resposta. 

El Departament ha de conèixer i valorar les experiències existents i concretar les condicions per facilitar-ne l’extensió. La tutoria compartida necessita temps per al seguiment i reconeixement de les responsabilitats assumides. “El concepte de tutoria a secundària, tal com està dissenyat, és utòpic. No es pot tutelar un grup de 30 alumnes”, afirmava Bayot. 

5. Suports estables per a la inclusió i treball entre serveis

La resposta a les necessitats socials, emocionals i educatives de l’alumnat requereix professionals i serveis que complementin la tasca docent. Fer efectiva la inclusió exigeix compartir aquesta responsabilitat. 

Cal estabilitzar les dotacions de suport segons les necessitats dels centres i evitar que petites variacions d’alumnat desarticulin equips o intervencions que continuen sent necessaris. “Ara et trec el professor, ara te’l torno a posar. Aquesta inestabilitat no ajuda gens”, denunciava Elvira Borrell.

També cal integrar professionals educatius no docents. Entre les concrecions plantejades a la trobada hi ha el suport de personal tècnic d’educació infantil i la presència d’un tècnic d’integració social o educador social als instituts.

«La qualitat de les pràctiques depèn de l’experiència professional que s’ofereix i de com s’acompanya i analitza»

Aquests perfils necessiten funcions clares, formació i espais de coordinació amb el professorat. El Departament ha d’articular aquesta resposta amb Salut i Drets Socials i facilitar una xarxa de suport estable.

6. Formació inicial i xarxa de centres formadors

La formació dels futurs docents ha de connectar el coneixement acadèmic amb les decisions que es prenen a les aules. La qualitat de les pràctiques depèn de l’experiència professional que s’ofereix i de com s’acompanya i analitza.

Cal consolidar una xarxa de centres formadors amb responsabilitat compartida amb les universitats, amb professionals preparats, reconeguts i dotats d’hores per acompanyar els estudiants, espais de reflexió i participació en l’avaluació dels aprenentatges professionals.

En aquest marc es pot estudiar la proposta d’un any de formació presencial i dual de tipus màster, connectat amb la incorporació professional. Aquesta opció requereix concretar-ne l’encaix amb les titulacions actuals i la inducció. Mentrestant, la col·laboració entre universitats i centres ha de permetre avançar en millores del pràcticum.

7. Formació contínua rigorosa i desenvolupament professional

La formació permanent ha d’ajudar els professionals a comprendre les situacions educatives i actuar-hi amb més criteri i seguretat. Per això necessita connexió amb les necessitats dels equips i acompanyament per traslladar els aprenentatges a la pràctica. “Un excés de vocació sense formació és perillós”, alertava Miquel Martínez.

Cal reforçar una formació rigorosa, vinculada als projectes dels centres, que combini coneixement, anàlisi de situacions i revisió de la feina docent. Les universitats i els moviments pedagògics hi tenen un paper rellevant.

«El professorat necessita un marc curricular comprensible i amb continuïtat per planificar, acordar criteris i consolidar pràctiques»

Aquest aprenentatge ha de connectar-se amb les oportunitats de desenvolupament i carrera professional. Acompanyar novells, coordinar equips, formar altres docents o contribuir a la recerca necessita reconeixement. Recuperar llicències d’estudi, estades i intercanvis permetria aprofundir en qüestions educatives i retornar coneixement al sistema.

8. Estabilitat curricular i sentit de la qualitat educativa

El professorat necessita un marc curricular comprensible i amb continuïtat per planificar, acordar criteris i consolidar pràctiques. Els canvis freqüents i les orientacions insuficients afegeixen incertesa a aquesta feina.

Cal estabilitzar el currículum i acompanyar-ne el desplegament amb orientacions, formació i participació docent. El coneixement dels professionals ha de contribuir a definir-lo, aplicar-lo i revisar-lo.

Els centres necessiten temps per deliberar sobre els aprenentatges prioritaris, les pràctiques d’ensenyament i l’avaluació. Aquesta conversa també ha de permetre aprofundir en la relació entre els resultats acadèmics, els processos d’aprenentatge, la inclusió i la vida dels centres, per orientar les decisions cap a una educació de qualitat.

9. Reconeixement i aliances amb les famílies i la comunitat

El reconeixement de la professió es construeix també explicant la funció docent, les decisions pedagògiques i les condicions necessàries per exercir amb qualitat. Aquesta tasca ha d’incloure totes les etapes educatives.

La confiança entre escola i famílies requereix una relació continuada, amb capacitat per compartir informació, comprendre expectatives i abordar discrepàncies. Cal dotar aquest treball de temps, espais, recursos i reconeixement professional, incorporant-lo a l’organització dels centres.

«Cal un compromís institucional amb pressupost, responsabilitats d’execució i rendició de comptes, que pugui sostenir-se més enllà dels canvis de govern»

Les aliances amb serveis, entitats i equipaments de l’entorn, inclosos els culturals, poden reforçar l’acompanyament de l’alumnat. La governança territorial ha de facilitar aquestes relacions i connectar els recursos amb les necessitats de cada comunitat educativa.

10. Continuïtat política i capacitat d’execució

Les mesures es reforcen entre elles. La mentoria necessita temps i reconeixement; la formació compartida requereix equips amb continuïtat; i la inclusió exigeix suports i coordinació.

Cal un compromís institucional amb pressupost, responsabilitats d’execució i rendició de comptes, que pugui sostenir-se més enllà dels canvis de govern. El Govern ha d’impulsar-lo amb universitats, professorat, direccions, representació sindical, moviments pedagògics, organitzacions professionals i famílies, i buscar un suport parlamentari ampli.

Aquest horitzó es pot construir mentre s’executen actuacions prou definides, com l’acollida pedagògica, la mentoria, el temps de coordinació o el reconeixement d’experiències de tutoria compartida. Concretar què assumeix cada actor i amb quins recursos permetria començar a transformar aquesta agenda en condicions efectives per a la professió docent.

Tria equitat

Rep continguts, iniciatives i projectes per implicar-te.