El proper mes de juny es presentarà l’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026. Després que l’anterior aprofundís en l’impacte de les desigualtats socials, no estrictament educatives, l’Anuari 2026 es pregunta què pot fer la política educativa per adreçar les problemàtiques socials. Unes problemàtiques que, ara com ara, són el principal fre a la recuperació de resultats i al progrés de les les trajectòries educatives a Catalunya.
L’Anuari, codirigit per Miquel Àngel Alegre i Francesc Pedró, comptarà amb 8 capítols monogràfics que aprofundiran en algunes de les respostes a la complexitat dels centres, de l’alumnat i dels territoris que es donen –o es podrien donar– en el context català i internacional, com el Pla de Millora de les Oportunitats Educatives, les Zones Educatives, el finançament per fórmula, el creixement territorial de la Formació Professional, models internacionals d’escoles complexes o les mesures de vulnerabilitat dels centres.
A més del capítol d’indicadors que, des del 2005, avaluen l’estat de l’educació a Catalunya, l’Anuari també dedicarà un capítol a l’anàlisi de les polítiques educatives a partir de l’acció de govern.
En conjunt, l’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026 ha comptat amb la participació d’una cinquantena de referents del món educatiu que han participat en seminaris per aprofundir, contrastar i aterrar el contingut i les propostes.
1. L’estat de l’educació a Catalunya 2026: indicadors
L’Anuari arrencarà amb el capítol d’indicadors de l’estat de l’educació que en aquesta ocasió ha encapçalat Laura Morató.
Actualitzarà la demografia educativa per conèixer quants alumnes hi ha al sistema i quines necessitats tenen, així com l’evolució en l’accés, la permanència i la promoció al sistema educatiu. També avaluarà l’evolució dels aprenentatges i l’accés a oportunitats educatives com les extraescolars i les pràctiques culturals o l’impacte de lla segregació escolar. Igualment, detallarà el progrés de la inversió en educació i el retorn que té actualment l’educació en les perspectives laborals o de salut.
2. Cap a on va la política educativa Catalunya: una revisió crítica de l’agenda i l’acció de govern.
Miquel Àngel Alegre, al costat de Belen Agüero i Christian Griot (Political Watch), revisarà l’acció de govern en matèria educativa des de l’inici de mandat, l’agost de 2024, fins a inicis del 2026. Per descomptat partint dels indicadors i l’actual context d’emergència educativa, i contemplant els debats amb què coincideixen, per contrastar-les i assenyalar potencialitats i limitacions.
El capítol s’ha contrastat amb Bernat Albaigés (Sindicatura de Greuges), Xavier Bonal (Grup de Recerca Globalisation, Education and Social Policies-GEPS. UAB), Lidón Gasull (AFFAC), Miquel Martínez (Catedràtic de Teoria de l’Educació de la UB), Mònica Nadal (Equitat.org), Francesc Pedró (codirector de l’Anuari), Marta Pujadó (Clam Educatiu) i Montse Ros (exresponsable sindical).
3. Models i polítiques per a entorns i escoles desavantatjades: exemples internacionals.
En aquest capítol, Neus Martí analitza les experiències internacionals de suport a zones i centres educatius en condicions de desavantatge. En molts entorns tenen criteris diferenciats de finançament addicional o d’acompanyament professional. El seu estudi permet identificar estratègies efectives contra els efectes de la segregació escolar.
En seminari, el capítol s’ha contrastat amb Marina Castany (Grup de Recerca The Globalisation, Education and Social Policies-UAB), Maite Ferrer Morera (inspecció educativa), Sandra Gallardo Ramírez (inspecció educativa), Marc Hortal (professor de secundària), Edgar Iglesias (Grup de Recerca en infància, joventut i comunitat (LIBERI)-UdG), Carles Lapeña (Director Institut Guillem Catà), Edgar Quilabert (GEPS-UAB), Núria Sala Montaner (inspecció educativa) i Miquel Àngel Alegre (codirector de l’Anuari).
4. Lliçons d’un programa per fer l’escola més equitativa: el cas del PMOE-PROA
En aquest capítol, Jaume Blasco aborda l’evolució i els resultats del Pla de Millora de les Oportunitats Educatives (PMOE-PROA+), cinc anys després de la seva implantació. El Pla va néixer per atendre els efectes afegits que va tenir pels centres que escolaritzen més alumnat vulnerable aturar l’activitat presencial durant la pandèmia per la COVID-19. Un programa amb voluntat d’esdevenir estable contra les desigualtats socioeconòmiques, que combina recursos extraordinaris als centres de major complexitat, autonomia dels centres en l’ús d’aquests recursos i el reforç comunitari. Es preguntarà si ha acomplert l’expectativa d’estructurar una política per a la igualtat d’oportunitats educatives coherent i estable i apuntar els reptes i oportunitats de millora per al futur.
Han participat en el contrast d’aquest capítol Marta del Campo (directora de l’IE la Mina de St.Adrià), Eulàlia Esclapés(Consorci d’Educació de Barcelona), Conxita Gimeno (ex directora Escola Montessori de Rubí), Domi Viñas (inspecció educativa), Albert Grau (exinspector), Albert Ramírez (exinspector) Victòria Hinojosa (cap del servei de suport a la comunitat educativa del Departament d’Educació), Estefania Lara (directora de l’escola La Pau de St.Sadurní) i Francesc Pedró (codirector de l’Anuari).
5. Índex de vulnerabilitat a les escoles: un company de viatge clau per les polítiques d’equitat.
En aquest capítol Lucía Cobreros i Lucas Gortazar es pregunten per què, i sobretot com, mesurar la vulnerabilitat dels centres educatius? La relació directa entre la falta d’equitat i la qualitat d’un sistema educatiu està més que evidenciada, per tant la qüestió central de la política educativa no és si té sentit abordar el context socioeconòmic de l’alumnat sinó com fer-ho.
El capítol aborda quines dimensions ha de contemplar i amb quines dades s’ha de basar un indicador de la vulnerabilitat, per poder-la atendre. Recollint, també, tot el que es pot extreure de l’evidència internacional.
6. Els recursos que necessiten les escoles: com fer possible un sistema de finançament per fórmula a Catalunya.
En aquest capítol, Xavier Chavarria, Marcel Pagès, Laura Morató i Miquel Àngel Alegre exposen els principis que regeixen el finançament per fórmula, àmpliament estès a nivell internacional. Aquest model assegura que els recursos del sistema educatiu es distribueixen, de base i estructuralment, en funció de les necessitats reals dels centres.
Els autors aconsegueixen simular els recursos que rebrien uns hipotètics centres amb determinades característiques de complexitat. També assenyalen les condicions necessàries que caldrien per implementar aquest nou finançament dels centres.
7. Zones educatives i millora escolar. Opcions de polítiques per una governança col·laborativa i territorial
En aquest capítol, Antoni Verger, Edgar Quilabert i Marina Castany revisen el pla pilot de les zones educatives a Catalunya. Per entendre el recorregut limitat que ha tingut una iniciativa potent a nivell de governança territorial i, sobretot, per valorar què caldria per reactivar-la. L’experiència del context català, amb l’anàlisi de programes d’altres sistemes educatius, permet identificar quines són les principals opcions per dissenyar una bona política de zones educatives. Alhora, ofereix elements per pensar aquesta política en l’actual context de desigualtats socioeducatives més accentuades i de demandes socials cada vegada més complexes.
El capítol s’ha contrastat amb un seminari en què han participat Àlex Blasco Lorente (CCOO), Mauro Moschetti (Grup de Recerca The Globalisation, Education and Social Policies-GEPS. UAB), Joan Carles Navarro (Ajuntament del Prat), Judit Rifà Dachs (Consorci d’Educació de Barcelona), Araceli Rodriguez (Oficina de Planificació Educativa de la Diputació de Barcelona) i Sarai Samper (D-Cas).
8. La planificació i la governança de la Formació Professional: desigualtat territorial i justícia espacial
Aquest capítol analitza la desigualtat territorial en la Formació Professional. Andreu Termes i Joan Checa avaluen com s’estructura territorialment l’oferta d’FP i proposen models de planificació i de governança que afavoreixin la justícia espacial i l’equitat educativa, a partir dels reptes històrics de governança dels ensenyaments professionals.
L’FP gaudeix d’una posició acadèmicament i políticament molt favorable perquè promouen la continuïtat educativa i afavoreixen la inserció laboral. Fins al punt que els organismes internacionals han considerat els ensenyaments professionals com un dispositiu clau tant per millorar els sistemes educatius com, també, impulsar la productivitat econòmica. A Catalunya ha crescut la matrícula de l’FP, però hi ha reptes i tensions estructurals que tenen a veure amb les vies acadèmiques i els debats sobre la seva funció, la connexió complicada entre les preferències de l’alumnat i les necessitats productives del territori o una oferta crònicament insuficient, especialment en algun sector com el de la salut.
El contingut del capítol s’ha contrastat amb Alba Castejón Company (PFI-Institut Escola del treball-Barcelona), Francesc Colomé (exdirector general d’FP del Ministeri d’Educació), José Luis Duran (Secretari executiu d’FPCAT), Paco González (director Institut Escola del treball-Lleida), Maria Lorente (Institut FP Sanitària-Hospital del Mar), Alèxia Malivern Edo (Consorci d’Educació de Barcelona), Rafa Merino (Grup de Recerca Educació i Treball-GRET. UAB) i Adrián Zancajo (Grup de recerca Globalisation, Education and Social Policies-GEPS. UAB).
